De derrota en derrota fins a la victòria final

Des de l’entrada en vigor del tractat de Maastrich, han anat canviant tantes coses a pitjor que ja n’hi ha prou. Les retallades que es preveien comencen a consolidar-se sense pauses. Tota Europa ha vist com un nou monstre l’ha anat recorrent i atemorint sense descans. Aquesta fera sense escrúpols té com a missió irrenunciable acabar amb l’estat del benestar comú, aquell que anunciaren a bombo i platerets com a millorable i que ara estan desfigurant a passes de gegant. Quan semblava que els drets de les classes treballadores europees anaven per bon camí amb l’estrena a França de les 35 hores setmanals allà pel 1998, arribà el malson de Sarkozy i la seua embranzida dretana que, no debades, ja li ha costat 7 vagues generals durant el darrer any, i les que li esperen fins al final del seu mandat.
Després d’emprar raons de racionalitat del mercat, de competitivitat o de modernitat, ara, de sobte, es trauen del barret una crisi econòmica amb la qual pretenen esporuguir a qualsevol. Ho tenen fàcil. Amb el monopoli dels mitjans de manipulació de masses, ens inunden durant 25 hores al dia amb totes les variants possibles de xantatges psicològics i ens avisen que si no fem bondat es compliran les catàstrofes anunciades, les noves plagues divines que ningú no podrà aturar. L’única medicina que ens queda és posar-nos en les seues mans i deixar que vagen fent malifetes amb els nostres drets socials adquirits durant dècades, per a anar avançant cap a un nou destí universal que ens tenen preparat: el de la submissió als poders econòmics establerts, basada en l’acceptació d’una classe política que pensa que romandrem amb la més absoluta paràlisi. Però, com s’ha pogut comprovar en la darrera vaga general, ho tenen més difícil del que pensen. Que sàpiguen que no ens vendran gat per llebre, perquè no volem ni una cosa ni l’altra. El que exigim és que no ens menyspreen d’una manera tan arrogant, perquè no ens anem a deixar enviscar com caderneres indefenses ni per les noves dretes ni per les desllavassades esquerres que ens malgovernen els estats europeus.
Per això, abans que s’apaguen del tot les brases de la darrera vaga general, hem de seguir tirant noves branques i tota classe d’encenalls a la foguera de la reivindicació permanent si no volem que tot el camí recorregut siga trepitjat. Si cal tirar endavant una altra convocatòria de vaga general, vinga, que es faça prompte la proclama corresponent. Si ara no és el moment de revifar la flama de la dignitat ciutadana al carrer, a les escoles, a les fàbriques, de segur que mai no ho serà. Motius n’hi ha per a més de tres, però per prudència, haurem d’anar d’una en una, com a França, però aquesta vegada amb un to més elevat i sobretot més participatiu, que recupere l’esperit del maig del 68. No podem permetre que el protagonisme siga exclusiu del sindicalisme ranci que ens està tocant viure. Haurem de remoure des de tots els racons la necessitat d’implicar-nos amb totes les conseqüències. Perquè hem de plantar cara al monstre neoliberal que, per a alimentar la seua insaciable fam, vol fer-nos beure al gallet i deixar-nos amb una mà davant i una altra darrere. I encara que la premsa proclame als quatre vents que el 29S ha estat una derrota més del moviment popular, caldrà persistir, perquè, al remat, el que valdrà serà el triomf final.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià