Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisis. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 de març del 2012

Contra la por, llibertat


La por sempre ha estat una arma prioritària per al poder establert. Estem vivint una època en què ha quedat més que mai al descobert aquest fenomen. Des del matí a la nit ens persegueix el discurs catastròfic que apunta cap a la pitjor de les situacions econòmiques, cap a l´inevitable crac que només els dirigents elegits podran capgirar si hi confiem cegament. L´única cosa que podem fer —ens diuen— és deixar-nos portar per uns governants que estan actuant sense ocultar que són comissaris polítics del poder econòmic, com apuntava José Saramago quan la cosa no resultava tan evident. Només cal fer una ullada als governs dels països anomenats PIGS (porcs en anglés i que correspon a les inicials de Portugal, Irlanda/Itàlia, Grècia i Espanya), on les polítiques i fins i tot els mandataris són teledirigits a distància pel BCE i pel FMI.
Des de les anàlisis de Sigmund Freud i d´Erich Fromm sobre els mecanismes que fan que la persona romanga presonera de la por en aquesta societat de masses, ha plogut molt i no precisament per a millor. Des l´educació familiar o formal a la televisiva, les persones entrem en un adoctrinament difícil de desempallegar-nos-en. La família i l´escola comencen amb una tasca de control que ens homogeneïtza cap al conformisme. La societat de consum ens incorpora de joves a una dependència malaltissa per posseir objectes sense plantejar-nos ni les necessitats reals, ni l´origen dels productes, ni les conseqüències ambientals de les nostres compres. Però, fet i fet, ens introduïm en un maremàgnum de complicitats que van formant un teixit social del qual resulta molt complicat eixir-se´n. I quan ens fem majors, els mecanismes del control informatiu i de la manipulació dels mitjans fan possible la claudicació mental de la majoria de la ciutadania.
Mentre això funciona, no cal la repressió pura i dura de la població. Mai no havia estat tan evident la màxima encunyada per Noam Chomsky que assenyala que la propaganda és a la democràcia el que la porra a l´Estat totalitari. I si cal, es passa de la manipulació a la mentida i s´utilitzen els mètodes més totalitaris però de vegades necessaris per a aconseguir mantenir el domini absolut. Quan una mentida és moltes vegades repetida, es converteix en veritat absoluta per al ramat manipulat. Aquest mètode el va utilitzar Goebbels, ministre de propaganda nazi i vaja si va aconseguir els seus objectius. Però la por no té perquè durar sempre. Ara hi ha les condicions per a anar acabant amb el conformisme a què ens volen lligar per vida els poders econòmics, governamentals i mediàtics. La llibertat és l´antídot; l´organització, el camí a seguir; la resistència, l´actitud bàsica; la revolta i la praxis alternativa, el principi del final del neoliberalisme actual.

Voro Torrijos

dimarts, 8 de febrer del 2011

Dotze criteris simples per crear ocupació sostenible

El govern, els sindicats majoritaris i la patronal han firmat un acord social regressiu i fora de la realitat amb el supòsit objectiu d’eixir de la crisi i crear ocupació. El mencionat acord té tanta relació amb la crisi i l’ocupació com la que té l’astrologia amb l’astronomia, noms semblants. Ací van alguns criteris que podrien generar molt més ocupació i que assenyalarien el camí més racional i raonable d’eixir de la crisi, que no és un altre que superar les causes que la van provocar
L’aposta per estos criteris ha demostrat, empírica i experimentalment, tindre molta més capacitat de crear i mantindre llocs de treball, en condicions d’equitat i de benestar. Continuar insistint a potenciar els sectors i els factors que estan en l’origen de l’actual cataclisme social i ambiental, com fa l’acord firmat, és ignorar la realitat del temps en què estem.
Són dotze criteris però podien ser més perquè l’economia ecològica i l’ecologia política tenen un extens magatzem d’idees i alternatives. Este xicotet manual d’instruccions per a l’ocupació sostenible està inspirat en una senzilla proposta de Fran Korten que hem concretat i ampliat.
L’objectiu és optimitzar l’excedent cognitiu i energètic que emmagatzema la nostra societat. Un excedent que l’actual sistema polític i econòmic esta malgastant i desperdiciant en la banalitat del consum compulsiu i de l’espectacle.
1. Més explotacions, menys agronegocios. L’agroindustria substituïx la mà d’obra per productes químics i maquinària i empra a molt poques persones. Xicotetes i mitjanes granges ecològiques i familiars són molt més productives per hectàrees, tornen a la gent el control de la producció agrícola, augmenten els beneficis dels agricultors i reduïxen el preu dels aliments, creguen més ocupació, revitalitzen el món rural i beneficien a la salut i el medi ambient
2. Més reparació, menys producció. En compte de tirar eixes sabates, eixa torradora, eixe equip de música, anem a reparar-los i emprar persones en el procés de reparació. Les xarxes de reparació són necessàriament descentralitzades i no poden ser deslocalitzades.
3. Més reciclatge, menys mineria Ja tenim prou alumini, acer, coure, zinc i altres materials i minerals fàcilment reciclables. Només necessitem bons sistemes de recuperació.
4. Més rehabilitar, menys construir. L’estat espanyol té més d’un milió i mig de vivendes sense habitar per primera vegada. No cal construir més i deixar que els antics es deterioren. Cal reconvertir ecològicament els edificis existents. Rehabilitar, reconvertir i cuidar és una font d’ocupació i d’innovació tecnològica molt superior al desplegament embogit de la rajola que hem viscut en estos últims anys
5. Més restauració, menys destrucció. Ja siga els boscos, els aiguamolls, els rius, les deveses és temps de restaurar. Hi ha més ocupació, i més durador i de qualitat, en la restauració i conservació del medi natural que en la destrucció basat en l’explotació intensiva.
6. Més carrils bici i transport públic menys carreteres Ambdós costen diners, però u és bo per a la nostra salut i per al planeta. El primer costa molt menys diners que el segon i produïx molt més ocupació localitzat. La bicicleta, el trasporte públic i la peatonalización humanitzen les nostres ciutats i pobles i són un factor d’atracció turística rellevant.
7. Més negocis locals, menys grans superfícies El xicotet comerç empra a més persones, fomenta el comerç de proximitat i la no segregació social i funcional de l’espai que tant ha danyat la vida social dels barris i els pobles.
8. Més llavar plats, pujar escales i esprémer llimes i menys llavaplats, ascensors i espremedores elèctriques. S’estalvia aigua i energia, s’eviten contaminants i es crega molt més ocupació en sectors com l’hostaleria
9. Més educació, menys publicitat La publicitat tenen com a funció fer-nos sentir-nos malament per no tindre quelcom. La publicitat és un erroni sistema d’educació. La inversió en educació genera moltes més ocupacions i una millor formació.
10. Més energia neta, menys combustible fòssil Necessitem noves fonts d’energia com la solar o l’eòlica, però també produïxen més ocupacions que les fonts convencionals, com el carbó o el petroli, que a més no són renovables i té un fort impacte ambiental. Necessitem més estalvi i eficiència energètica.
11. Més atenció i menys banca. L’objectiu de la igualtat requerix de generar una inversió social en assistència i suport a la discapacitat i de reducció de la dependència. El número de lloc de treball que possibilita este tipus d’inversió social és molt superior, donada la dificultat i limitació de la mecanització, que aquells que genera les inversió pública que directament o indirectament van a una banca privada, especulativa  i ruïnosa.
12. Més salut i menys medicines. Les tasques de prevenció, educació i foment d’hàbits i pràctiques saludables, l’ús terapèutic i preventiu de l’alimentació l’eliminació de factors ambientals de risc provoquen activitats que demanden un volum de lloc de treball molt superior que una salut medicalitzada i hipèrtecnologizada, molt costosa i poc eficient ( tant terapèutic com econòmicament )

Poden estar pensant que esta llista no és realista. Poden pensar que és més cara que altres opcions o que depenen en excés dels fons públics. Però açò no és cert. Els governs subvencionen el petroli, l’agroindustria, les centrals nuclears, els ports i aeroports, les carreteres, la publicitat (la Junta d’Andalusia és el segon contractista de publicitat d’Espanya), rescata la banca, entrada bilions d’euros a l’indústria farmacèutica o de tecnologia sanitària i altres opcions poc saludables, amb un lligues d’ocupació insuficient i amb greu costos ecològics.

Cobrixen estos criteris tota la demanda de treball? No, ni tampoc eviten per complet l’existència de falles i desajustos entre l’oferta i la demanda d’ocupació. Per a corregir eixos desajustos entenem que seria imprescindibles la posada en funcionament d’una renda bàsica i de rendes públiques indirectes (educació. sanitat, pensions, gasto social) Este és una proposta l’orientació de la qual no està guiada ni per l’interés del benefici privat a curt termini, ni pel mite modern (que compartixen sindicats i patronal, tota la dreta i gran part de l’esquerra) de que només insistint en el creixement i l’augment del consum serà possible eixir de la crisi.

dijous, 3 de juny del 2010

La solidaritat del funcionariat



Voro Torrijos i Tàrrega

Volen fer-nos creure que la salvació de l´economia espanyola està en les mans o, millor dit, en les butxaques de les treballadores i dels treballadors públics, de les persones pensionistes i de la gent amb dependència. Que, gràcies a la seua solidaritat forçosa, els problemes del deute col·lectiu s´acabaran. Res més lluny de la realitat.
¿Per què les retallades públiques no arriben a capítols prescindibles, com ara: l´exèrcit, la investigació militar, les falses missions de pau, els ministeris incompetents, la disbauxa d´assessories, els cotxes oficials, les jubilacions daurades...? Si fem números, només amb la retirada de les tropes d´Afganistan, del Líban i de Somàlia i amb l´eliminació de la inversió en indústria militar s´estalviarien 1.700 milions d´€, més dels que suposa la congelació de les pensions (1.500 milions). I si es retallaren les inversions en armament (1.400 milions), fins i tot es podrien millorar les pensions més baixes i complir amb la llei de dependència. I si es congelen les despeses en l´avió de combat Eurofighter (10.795 milions fins al 2024) i en els 24 helicòpters Tigre (1353 milions), no només no caldria reduir el jornal del funcionariat, sinó que es podrien millorar els serveis públics de manera substantiva, perquè encara estem per davall de la mitjana de funcionariat en relació a la població, si mirem les xifres globals a Europa, i a la meitat, si mirem cap a països nòrdics, que en compten amb un 30%. Però clar, el sancta sanctòrum militar cap govern el vol tocar, no siga cosa que s´enfaden perquè els lleven les joguines bèl·liques o que la indústria de la mort puga reduir els seus beneficis.
Pel contrari, la majoria de la població està d´acord amb les restriccions públiques i no tenen en compte que les retallades també s´aplicaran a la totalitat de la classe treballadora. Penseu en allò de "quan veges les barbes del veí afaitar, posa les teues a remullar". Tant cert com que la propera reforma laboral neoliberal està a punt d´arribar. Ací no se salva ni déu. O potser sí. Els qui ho tenen millor són els especuladors de borsa o les societats que amaguen enormes quantitats de diners no declarats, els paradisos fiscals o les persones amb les rendes més altes.
Malgrat tot, la majoria del funcionariat sembla que assumeix la solidaritat decretada, però alerta, no a qualsevol preu. Si cal un sacrifici, que no siga en sentit etimològic com pretén Zapatero, com a ofrena sagrada o culte a la divinitat, en aquest cas, la governamental, sinó a canvi de millorar la situació de la ciutadania més desfavorida. Si de debò això serveix per a crear ocupació directa i garantir la qualitat dels serveis socials, val! I no valen fugides cap a endavant, que al remat cavaran la tomba política a un govern insensible, insolidari i insostenible que caurà pel seu propi pes, sense que el PP haja de moure ni un dit. Només haurà d´esperar que, per la seua porta, passe el cadàver del seu enemic electoral.

Els Verds del País Valencià

divendres, 14 de maig del 2010

CONVOCATÒRIA URGENT D’ELECCIONS GENERALS I AUTONÒMIQUES ANTICIPADES




ELS VERDS DEL PV DEMANEN LA CONVOCATÒRIA URGENT D’ELECCIONS GENERALS I AUTONÒMIQUES ANTICIPADES PER A QUE LA CIUTADANIA VOTE LES MESURES PER EIXIR DE LA CRISI ECONÒMICA I S’ACABE EL DESGOVERN VALENCIÀ PROVOCAT PEL CAS GURTEL.

Toni Roderic i Joan Francesc Peris, President i Portaveu respectivament d’Els Verds del PV, han fet declaracions urgents a la premsa valenciana després de l’anunci de Zapatero de les mesures contra la crisi i la decisió del Tribunal Suprem de reobrir el Cas Camps.

Els dirigents del partit verd valencià han demanat la dissolució immediata de les Corts Generals i de les Corts Valencianes i la convocatòria d’eleccions anticipades.

“El 12 de maig de 2010 passarà a la història recent com un dels dies més dramàtics en la política estatal i valenciana al haver-se produït al mateix temps l’anunci del senyor Zapatero dels durs retalls antisocials que pensa aplicar el Govern del PSOE per a que els sectors financers i especuladors nacionals i internacionals superen una crisi econòmica que sols ells han generat i també la decisió del Tribunal Suprem de reobrir el cas Camps”, ha manifestat el portaveu d’Els Verds del PV.

“Zapatero, amb l’anunci de les dràstiques mesures efectuat aquest matí al Congrés dels Diputats, amb les que aposta per una eixida de la crisi clarament conservadora i neoliberal per a que siguen els treballadors públics, els pensionistes, les famílies, el conjunt de la classe treballadora i els consumidors, no oblidem l’augment de dos punts de l’IVA per a juliol, els qui paguem una crisi econòmica que solament ha estat generada pel sectors més especulatius de les finances i ha mostrat el seu total servilisme davant del FMI i de la banca internacional i nacional” ha dit Toni Roderic.

“Els Verds del PV insistim en que mesures econòmiques tan dures han d’estar decidides pel conjunt de la ciutadania. El PSOE, ni el PP si governaria en aquest moment, no tenen legitimitat política per aprovar un canvi tan radical de la situació econòmica i social de milions d’espanyols sense que els afectats per aquestes mesures puguen avalar-les o decidir una eixida de la crisi més social i més justa, amb les que es faça assumir la major part dels seus costos a aquells que l’han provocat, els bancs, les caixes d’estalvi i els sectors financers i especuladors i, sobre tot, pose els fonaments d’una reforma de les estructures econòmiques i fiscals per tal d’impedir la seva repetició. Per això, Els Verds del PV exigim de Zapatero la dissolució immediata de les Corts Generals i la convocatòria anticipada d’eleccions” ha seguit en les seves declaracions, Joan Francesc Peris.

“També, l’acord del Tribunal Suprem de reobrir el cas Camps, i d’altres exdirigents del PP valencià, deixa en evidència al govern de la Generalitat i fa necessària també la convocatòria d’eleccions autonòmiques. En aquests moments no hi ha a les Corts Valencianes cap dels candidats a President de la Generalitat Valenciana de les passades eleccions, Ignasi Pla dimitit de Secretari General del PSPV, Gloria Marcos candidata de la coalició Compromís ja no és ni diputada i Camps, ara, torna ha estar immers en un cas de possible corrupció política” ha manifestat el President d’Els Verds, Toni Roderic.

“Els Verds del PV cridem al conjunt de la ciutadania valenciana a reclamar eleccions generals anticipades per a que tant el PSOE com el PP, dos partits que defensen en el fons el mateix sistema neoliberal i especulador de l’economia, permeten que siga la gent la que puga escollir en llibertat el model econòmic i social que prefereixen. Al temps cridem a la mobilització activa dels empleats públics, el conjunt de la ciutadania, els xicotets i mitjans empresaris, els autònoms, els agricultors, els aturats i aturades per a oposar-se al paquet de mesures neoliberals i antisocials que pretén aplicar Zapatero i el govern del PSOE” ha conclòs Peris.

Gabinet de premsa.

Els Verds del PV.

divendres, 13 de març del 2009

El ple kafkià.

Portada de la Metamorfosis



Tots els plens no són iguals per que mai saps com va hi ha acabar la votació,  però en els plens d'Alaquàs és encara mes difícil de preveure el resultat de la votació, per que si és la primera vegada que vas i no coneixes els regidors que signe polític són, podries confondre't fàcilment, on esta la dreta i on l'esquerra?
Un exemple va ser el desenrotllat pel portaveu del grup popular, demanant la pujada del complement especific per als salaris mes baixos de l'Ajuntament d'Alaquàs, “clar hi ha va començar la meua sorpresa” el portaveu demanava “café per a tots” entones vaig suposar que alguns salaris si que se'ls pujava el complement ,però clar serà als que s'ho mereixen. Els que tenen els sous mes baixos en l'ajuntament, eixos no s'ho mereixen, bo això en una situació normal econòmicament parlant no se li dóna major importància però en una situació de crisi com la que el portaveu socialista ens remarca, el mes normal és ajudar als mas dèbils en compte d'augmentar el salari a què mes cobren.
Però l'excusa que va donar el senyor alcalde per a no donar café per a tots era que no podia demanar mes diners als empresaris i ciutadans d'Alaquàs en la situació de crisi que vivim, però si que ens demana més diners per que augmenta totes les taxes municipals entre un 4% i un 10% amb l'excusa que les taxes apugen per que el servici pel qual es paguen a augmentat en els seus costos, no serà pel cost de personal que tan sols augmenta un 2% el seu salari o dels materials que en compte de apujar estan baixant.
La meua sorpresa va ser en augment quan el portaveu popular davant de la finalització del contracte d'arreplega de residus sòlids urbans i la neteja de carrers demanava la municipalització del servici, entones em van entrar suors per que creia que patia al·lucinacions, però no suava per la calefacció que estava molt alta , que la podien baixar per a estalviar energia i diners, estava demanant que no es renovara el contracte i que el municipi es quedara amb el servici perquè parats d'Alaquàs tingueren treball, l'excusa del portaveu socialista va ser que això ja s'havia intentant al començament de la democràcia amb una cooperativa i que no funciona, en fi que es quede sense arguments per que no s'esperava eixa proposta , també va dir que això eren formules del passat que no havia funcionat que no havia cap ajuntament que haguera municipalitzat el servici llavors,el portaveu popular el va rebatre dient li que l'ajuntament de Paterna ho havia municipalitzat, entones ja es van quedar esbalaïts.

En certa manera jo també em quede esbalaït.

Els Verds d'Alaquàs estem en contra de qualsevol privatització dels servicis, pensem que els servicis municipals deuen estar ocupats per gent del poble, per que senten el treball com mes seu, perquè ho realitzen per a la seua gent.
Ara que hi havia una oportunitat de rescatar un servici s'oposen, per perjuís, per falta de ganes, per no complicar-se la vida, és més fàcil contractar a una empresa que ens cobre el doble pel servici.
Mes encara que el deute del municipi ascendix a 26Milions de € que són 4326 milions de pessetes o el que és el mateix 144.200 pessetes per habitant mes o menys.
Però clar si es miren els deutes de la Generalitat com apunta el portaveu socialista, els comptes locals es queda en aigua de borratges.

Per al que no sàpia el que és kafkià, -na
(de Kafka ) adj.
1.
Relatiu a Franz Kafka (escriptor txec, 1883-1924) o a la seua obra


2.
Que té el caràcter tràgicament absurd de la situacions descrites per Franz Kafka.

Salut, Ecologia i Trevall

dimecres, 11 de març del 2009

LA GENT PELS CANTONS.



Sembla que últimament la concentració de gent pels cantons està augmentant. De què s’hi parla?. De la bona gestió de l’actual crisi que estan fent els governs o de com està tot de car?. O, tal vegada, dels 6 mesos que porten en la desocupació i que no tenen perspectives de trobar faena?.

Tindre experiència en diversos tipus de treball, tampoc no et salva de la crema, hui per hui no hi ha cap sector pròsper que puga absorbir a tots els parats ocasionats per esta crisi d’endeutament, provocada per l’engany col·lectiu patit durant els últims anys, a causa de la creença que fins i tot els pobres amb sous de mil € podien ficar-se en hipoteques de 240.000€. El boom de la construcció salvatge ens ha tingut a tots ocupats durant alguns anys, creant falses expectatives no sols a la ciutadania que anem a peu, sinó també als gestors dels seus impostos, que ens han arribat a endeutar de tal forma, que com la cosa continue així propiciaran el tancament de moltes empreses per falta de pagament.

Al meu entendre s’hauria de començar no només per congelar salaris als governants, sinó mes bé per abaixar-los-els, perquè si no han sigut bons gestors haurien d’aprovar immediatament una llei d’urgència que fixe el límit dels sou dels alcaldes, regidors, consellers, governs i tots aquells que superen un cert límit haurien abaixar-se’ls més encara, com el pla que ha presentat el senyor Obama per a les empreses a què s’ha hagut de rescatar els executius de les quals han reduït els sous fins a un límit preestablert. A vore si ací en prenen nota.

Altres de les mesures que s’haurien d’aprovar són: la rebaixa d’impostos a aquelles empreses que contracten treballadors i treballadores en desocupació de llarga duració, aprovar la jornada de 35 hores amb què es guanyaria una ocupació per cada 7 o el que és el mateix: per cada 7 milions de treballadors es crearia un milió d’ocupacions.

Salut, Ecologia i Treball.

diumenge, 8 de març del 2009

Plataforma contra la Crisi


El proper dijous 12 de març el membre de la Plataforma contra la Crisi i coordinador general de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), Gonçal Bravo, visitarà l’Ateneu d’Aldaia per participar en una xerrada que pretén analitzar els orígens, les conseqüències i les lluites que se’n deriven de la crisi econòmica actual. Aquest és el primer de tot un seguit d’actes formatius i reivindicatius que l’Ateneu d’Aldaia està vertebrant per tal de construir una resposta ferma a la crisi actual. En aquesta primera xerrada, Bravo ens aproparà a una de les eines que s’han constituït per fer front a l’onada d’atur i retalls socials que comporta aquesta crisi econòmica.

A més, a partir del dia 14 de març podeu passar per l'Ateneu i gaudir de la setmana de falles amb les nostes pròpies activitats.

diumenge, 25 de gener del 2009

Convocatòria d’eleccions anticipades

El passat dissabte 24 de gener, Els Verds del País Valencià es reuniren a L’Eliana la Mesa de País del partit, òrgan màxim de decisió política entre Congressos, on es debateren, d’entre altres, qüestions relatives a les properes eleccions europees, la situació del que fou grup ‘Compromís’, la presència –cada vegada major- d’aquesta formació a la Confederació de “Los Verdes-Partido Verde Europeo”, però, sobre tot,per analitzar la crisi i llançar propostes al voltant dels documents presentats a la Mesa a les darreres setmanes. Els documents “10 Solucions verdes a la crisi” i “Posem verds i ecològics els mercats” foren treballats pels delegats i delegades de les Assemblees Locals provinents de tot el territori valencià (Oriola, Bunyol, València, Aldaia, Dénia, Gandia, Oliva, Silla, L’Eliana i Torrevella,Alaquàs, d’entre altres).
Se aprova per majoria el text següent:
L’EXIDA DE LA CRISI SERÀ VERDA O NO SERÀ.
L‘actual crisi global del capitalisme està posant a la llum les contradiccions d’un sistema que es fonamenta en l’acumulació de la riquesa mundial per un grup cada vegada més reduït de persones mentre la immensa majoria veu deteriorades les seves condicions de vida. Sota un fals miratge d’augment del consum, actuen sense cap escrúpol les empreses financeres que, com ara ja se sap, són les que realment controlen tota l’economia i, per tant, les que s’emporten la majoria deis guanys. Totes fa a través d’elles, des de cobrar la nòmina a comprar accions, pagar factures o realitzar inversions. Són els bancs i les cafres, cada vegada més internacionalitzats, l’eix del sistema i ara ens han mostrat la seva real cara de treballar solament amb l’horitzó de guanyar més i més diners.
Si això és així, tot el que no siga canviar les regles del joc i passar a un veritable control del sistema bancari i a la creació de límits fiscals per als grans accionistes i alts executius no hi haurà solució a llarg termini.
L’economia ha de democratitzar-se i ha de ser la majoria social, que són els treballadors i treballadores, autònoms, professionals del sector primer, xicotets i mitjans empresaris, cooperatives…, la que marque les seves línies estratègiques.
L’Estat democràtic ha de senyalar noves normes amb objectius de garantir un ordre econòmic i social just. Perquè no és just que milers i milers de treballadors i treballadores acaben al carrer com a primera conseqüència d’una crisi financera i del model econòmic de creixement especulatiu i depredador del medi que ells no han generat.
No serà just si la solució de la crisi no passa per investigar realment els diners on estan acumulats, en les Illes Caiman, Gibraltar, Suïssa o on siga, com han arribat allà, qui els té i si, a més a més, als responsables de tant de desficaci no se li demanen responsabilitats de tot tipus. No pot ser que milions de persones vagen a l’atur, que milers d’empreses tanquen les seves portes i que alguns disposen de immenses fortunes sense cap tipus d’impediment.
La crisi va a ser molt dura per als de sempre, al País Valencià que està al cap dels índex d’atur espanyols per la gran embranzida a la construcció que s’havia donat en els darrers anys, ja estan patint-la moltíssimes persones, treballadors i empresaris, de tots els sectors de la producció i dels serveis, per no dir la que arrosseguen els sectors professional de l’agricultura valenciana, abandonats per la UE i en mans totalment dels intermediaris i les grans superfícies. Però, no serà la última si la societat valenciana ara es conformaria a que les coses són així sense remei i que el capitalisme és l’únic sistema possible.
Les darreres xifres d’emissions contaminants a l’atmosfera senyalen que en el 2030 seran un 45% superiors a l’actual, el que suposa la condemna al Planeta a les pitjors previsions de les conseqüències del canvi climàtic, que als països mediterranis poden ser especialment dramàtiques per l’augment accelerat del nivell de la mar, i, al temps, l’avanç de la desertització i la repetició dels fenòmens catastròfics de la meteorologia com ho són les gotes fredes.
Ni el govern del PSOE de Zapatero, que ha incomplit totalment els compromisos de l’anterior legislatura amb Els Verds de substitució de l’energia nuclear per energies renovables, al contrari, treballa per l’augment del consum d’energia nuclear en Espanya procedent de França, ni tampoc la Generalitat Valenciana governada per Camps i el PP pensa forçar el tancament de la Nuclear de Cofrents, una de les centrals amb més fallides no programades i que està molt a prop de tenir sobrepassada la seva capacitat d’emmagatzemar els seus propis residus altament radioactius, han fet cap esforç pel compliment dels compromisos internacionals contra el canvi climàtic, ni per l’eliminació dels perills tràgics de l’energia nuclear. D’aquesta manera, estan provocant l’augment sostingut de les emissions de gasos amb efecte hivernacle i agreujant la crisi ecològica que pateixen amb major profunditat els països del litoral mediterrani com el nostre. Amb una economia on el turisme, tant de litoral com de natura, s’ha convertit en una de les fonts econòmiques més bàsiques, que ben orientat i deslligat de la construcció de segona residència i l’especulació urbanística amb una profunda reforma de la legislació urbanística, pot ser un sector clau en la recuperació de l’economia valenciana, no actuar decididament per les energies renovables i contra les emissions de CO2 és atacar greument a l’economia valenciana al degradar els valors naturals del nostre territori. La regressió de la costa valenciana, la repetició de les gotes fredes, l’augment més que preocupant de l’ozó troposfèric, l’augment de la desertització, la desprotecció del bosc i dels espais naturals no solament té costos ambientals, sinó directament econòmics i socials.
És clar que el model econòmic espanyol tenia uns fonaments neoliberals i al sector més especulatiu de la construcció com a locomotora, essent el PV una de les comunitats capdavanteres en la seva promoció. Ara que ha fet fallida, és hora de que siga la societat valenciana, també pensem que el conjunt d’Espanya, la que puga decidir lliurement si vol continuar amb aquest model o estaria disposada a canviar l’actual sistema per un altra economia més ecològica i social com la que proposem Els Verds i altres forces alternatives.
És un espectacle lamentable el que els dirigents del PSOE i el PP estan oferint a la ciutadania, ambdós acusant-se com a responsables de la crisi quan els dos han defensat i aplicat el mateix model neoliberal i, cap dels dos, en les darreres convocatòries electorals havia previst l’arribada de la crisi, ans al contrari, ens anunciaven augments del benestar, del PIB i de la producció. Ni Zapatero ni Rajoy, ni Camps ni els socialistes valencians tenien idea del que es venia damunt, ni feien cap proposta de canvi real de la línia econòmica que ara ha trontollat totalment. De fet, Solbes i Rato, han estat Ministres d’Economia i Hisenda perfectament intercanviables. Al contrari, els dos partits ara presenten la crisis com una catàstrofe cíclica, típica i tòpica d'un sistema de producció inqüestionable i, que amb les mesures que adopten, acabarà recuperant-se, mantenint així, i que ara Els Verds del PV volem recordar, l'atur i la precarietat laboral com a moneda de canvi, com una mena de xantatge del capital sobre les classes treballadores.
Per això, i per la seva incapacitat ideològica demostrada de proposar noves línies d’actuació urgent que realment canvien l’economia real per a donar unes solucions afavorides per a la majoria de la societat i garants d’un futur més equilibrat i solidari, Els Verds del PV pensem que el que ara cal la dissolució de les Corts Valencianes, i també del Congrés dels Diputats, i la convocatòria d’eleccions anticipades per a que siga la ciutadania la que puga escollir de manera democràtica entre els diferents programes anticrisi que puguen oferir les diferents alternatives polítiques que existeixen en la societat. En concret, al País Valencià, el senyor Camps hauria de presentar la dimissió, doncs fa ben poc, durant les passades eleccions autonòmiques s’apuntava com a èxit de la gestió del PP al front de la Generalitat, l’augment de les xifres de l’economia valenciana que ara s’ha vist, com anunciàvem Els Verds del PV que era un gegant depredador amb peus de fang i que, més prompte que tard, es vindria cap a baix de manera estrepitosa i tràgica per a milers i milers de famílies valencianes.
Per això, Els Verds del PV, davant d’aquesta greu crisi estructural de la societat nuclear i capitalista, també política per als dos partits majoritaris que han fracassat junt a l’economia neoliberal, pensem que és moment de posar dempeus una nova alternatives d’economia ecològica i social, des d’unes institucions democràtiques elegides lliurement per la societat valenciana.
Volem poder explicar la nostra posició a tots i totes quan pensem que és una falsa il•lusió creure que després de la crisi, que per ara quasi totes les previsions serioses, llevat de la propaganda oficial cada vegada més vergonyant del Govern de Zapatero, s’agreujarà encara més durant l’any 2009, tot tornarà a ser el mateix. A més, que la nostra societat no pot tolerar que el final de la crisi siga una major concentració del capital a costa del sacrifici de la majoria.
És hora de fer propostes, i de poder fer-les realitat si la societat valenciana decideix, com pensem Els Verds, que ja està be d’aquest model neoliberal i que és hora de construir, no sense sacrificis, però repartint-los entre tots, eixe altre món possible amb un ordre econòmic i social just com proclama el mateix Preàmbul de la Constitució de 1978. Cal posar l’economia i el treball al servei de les persones, de la qualitat de vida, del temps lliure i divers, de la creativitat i de la millora del medi natural i dels recursos renovables. Davant de la crisi dels valors i propostes fonamentades en el benefici agressiu i l’explotació intensiva, Els Verds del PV defensem els valors de la igualtat, la qualitat de vida, l’ecologia, el repartiment i la solidaritat.
Per això, Els Verds del PV proposem, i presentaríem com a mesures urgents d’un nou govern valencià sorgit de les eleccions anticipades que s’haurien de celebrar en les europees, a tota la societat valenciana, les primeres i més urgents 10 mesures os línies d’actuació que haurien de ser posades en marxa per totes les Administracions de manera immediata per començar a eixir de la crisi d’una manera més solidària amb les persones i el territori valencià on vivim:

10 MESURES URGENTS PER A UNA EIXIDA DE LA CRISI D’UNA NOVA ECONOMIA SOCIAL I VERDA:

1ª) Implantació de la Jornada laboral de 35 hores:
Si hi ha més atur, no queda més remei que repartir el treball existent. És l'única manera assenyada de fer possible un augment imminent de l'ocupació.
Els sindicats més oficialistes amb el sistema, ens volen fer creure que amb la reculada de les 65 hores setmanals del parlament europeu, ja està tot arreglat. I tot just, haurà de ser el contrari. Els Verds del PV considerem que a partir d'ara hem de seguir qüestionant de manera irrenunciable la vigent però caducada setmanada oficial de 40 hores (que és molt més en la pràctica), que impedeix millorar el benestar social de la majoria.

La solució és la jornada laboral de 35 hores, que ara sembla oblidada per les grans centrals sindicals, per a que treballen més persones, augmentant la part dels beneficis que es destina a la massa salarial per aconseguir ampliar la població ocupada.

Els Verds del PV considerem que haurien d’encetar aquesta mesura les Administracions amb plans concrets i quantificats d’augment de les contractacions i, de manera obligatòria, totes les empreses privades acollides a les mesures anticrisi que es posen en marxa amb diners públics. La proposta seria implantar totalment la jornada laboral de 35 hores en un període de quatre anys en tots els sectors de l’economia valenciana.

2ª) Creació d’una banc públic valencià, i participació pública en els Consells d’Administració de les entitats financeres i grans empreses privades beneficiades amb subvencions de diners públics i reforma de la llei de caixes d’estalvi.
Els diners públics que estan destinant-se des del govern central a tapar els forats dels bancs que ha generat la seva pròpia voracitat especulativa no estan arribant a les empreses mitjanes i xicotetes que veuen com se’ls neguen el finançament ordinari que garanteix la seva liquidesa a curt termini, encara que no estiguen en crisi ni mancades de feina, el que està agreujant artificialment la crisi, provocant tancaments no justificats, o donant la perfecta excusa per a la promoció de expedients de regulació d’ocupació, reduccions de plantilla, no justificats realment per la manca de mercat per a la producció.
Alguns països europeus han encetat la recuperació del sistema financer públic, la tan criticada nacionalització de la banca pel neoliberalisme ara fracassat totalment, que Els Verds del PV proposem la urgent creació d’un banc públic valencià, com una via a utilitzar per a la promoció del cooperativisme, l’auto-ocupació, la xicoteta i mitjana empresa, amb el compromís de la introducció de l’objectiu de l’ecoeficiència en els seus sistemes de treball i el recolzament als agricultors professionals per a fer possible la urgent reforma agrària cap a un nou model d’agricultura integrada i ecològica per al camp valencià.
En aquest sentit, també proposem la reforma de la llei de les caixes d’estalvi per assegurar el fi social d’aquestes entitats financeres, amb un major control dels Ajuntaments valencians, sindicats de treballadors i agricultors, y representants dels autònoms i les PIMES.
3ª) Establiment d’una renda social bàsica i de la renda bàsica agrària que permeta una vida digna als treballadors i treballadores i a als agricultors professionals.

Una Renda Bàsica que faça impossible ensorrar tantes i tantes famílies que estan en un ai al cor sense saber què passarà amb la seua vida en general i amb la seua hipoteca en particular. Una assignació suficient per tal que cada persona puga viure dignament.

Aquesta renda hauria de ser el camí per tal de fer possible el desenvolupament de treballs de proximitat que tiren endavant les economies locals i que facen realitat la relocalització de la producció útil, tot complementat amb una augment significatiu dels recursos municipals, que descentralitze l'economia.

La renda bàsica agrària hauria de ser el fonament econòmic, la seguretat de les famílies camperoles, per a poder desenvolupar la reforma agrària cada vegada més urgent al camp valencià per aconseguir una agricultura integrada i cada vegada més ecològica, que al temps que assegura una alimentació més saludable i millor als consumidors valencians, permet una vida digna i amb futur a les persones que viuen del sector primari al nostre País.

La relocalització de l'agricultura i la proximitat de la producció al consum suposarà inequívocament uns avantatges ecològics significatius que ajudaran a minimitzar les conseqüències del canvi climàtic.
4ª) Aprovació d’una Llei de seguretat social per als treballadors autònoms que els homologue totalment als empleats per les empreses i mesures reals de recolzament a les Cooperatives de producció i consum, a les Societats Anònimes Laborals i a les xicotetes i mitjanes empreses que es comprometen a establir un Pla d’ecoeficiència en els seus sistemes de producció.
5ª) Reforma de la legislació urbanística valenciana que garantisca la protecció dels valors naturals i paisatgístics del territori, retorne als Ajuntaments la completa capacitat de planificació i desenvolupament urbà del seu municipi, promociones la construcció bioclimàtica i establisca uns índex obligatoris de sostenibilitat en tots els pobles i ciutats del territori valencià.
6ª) Aprovació d’un nou Pla forestal Valencià que planifiques i pose en marxa la reforestació del bosc valencià, amb importants inversions en tasques manuals de silvicultura preventiva, plantacions controlades d’espècies autòctones i reforestació de les conques hidrogràfiques dels rius valencians.
7ª) Pla Valencià d’Estalvi Energètic i de Foment de les Energies Renovables. És urgent la reducció del consum energètic de l’economia valenciana, de les nostres ciutats i pobles, i caldrà impulsar i subvencionar els plans municipals i d’empreses d’estalvi energètic així com fomentar i impulsar les energies netes, fonamentalment la solar, per a reduir l’aportació valenciana a la contaminació atmosfèrica i fer possible el tancament de la Central Nuclear de Cofrents en un període de tres anys. La Generalitat Valenciana hauria d’aprovar un Pla de Desenvolupament Integral de la Vall de Cofrents-Valle de Ayora que assegure la qualitat de vida de les famílies i l’economia municipal dels pobles de la zona on s’ubica la nuclear.
8ª) Pla Valencià de Transport Públic: Un Pla de transport públic que hauria de conveniar-se amb el govern central per a potenciar les rodalies de RENFE, la construcció de xarxes de tramvies en les grans àrees urbanes de Castelló-Vila-Real, L’Horta, La Safor, Alacant-Elx i Torrevella-Oriola, potencie les línies de Utiel-València, Sagunt-Caudiel, Xàtiva-Alcoi, València-Gandia, Alacant-Torrevella i execute el tren Gandia-Dénia. Alliberament del peatge de l’autopista AP-7 i aprovació d’una taxa finalista per als vehicles d’us privats amb motors amb combustibles fòssils destinada totalment a finançar el Pla Valencià de Transport Públic.
9ª) Reforma de la Llei valenciana de residus, aplicant de manera real els principis de reducció de la producció de residus, tractament pròxim i ecològic dels RSU, potenciació de la recuperació i reciclatge amb l’objectiu de residu 0. Foment de les empreses cooperatives en el sector dels residus i establiment d’un canon de residus per a finançar les plantes de tractament, recuperació i les línies de reciclatge, i la recuperació selectiva dels RSU.
10ª) Pla de rehabilitació dels centres històrics de ciutats i pobles i àrees urbanes degradades per a promocionar el treball dels sectors autònoms, xicoteta i mitjana empresa de la construcció sense ampliar el territori urbanitzat, i, al temps, treure al mercat de la vivenda en règim de vivenda protegida i de lloguer els milers de vivendes tancades o degradades que actualment estan buides o tancades. Reforma de la fiscalitat per ajudar al finançament de l’adquisició o lloguer de la primera vivenda, i la penalització del la possessió de vivendes tancades i no rehabilitades.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Crisi, quina crisi?


http://www.globalizate.org/


Félix Nieto per a Globalitza't (23/11/08)

Des dels mitjans de comunicació no deixen de repetir que estem en crisi, que entrem en recessió, que és la més greu des de 1929 i la primera crisi a nivell global en la història, però, de quina crisi estan parlant?, de la de les institucions financeres i de les grans multinacionals que veuen com els seus excessos i guanys sense limites arriben al seu fi amb els seus magnífics dividends i pagaments als seus alts executius de milions d'euros per a poc després declarar en fallida a les seues empreses?

O de la crisi de la rajola?, on durant anys, els constructors, propietaris del sòl i personatges sense escrúpols s'han literalment forrat a costa d'especular amb una necessitat bàsica com és el dret a una vivenda digna, arreplegat en la tan defesa Constitució Espanyola (articule 47).

O potser es referixen a la crisi de les empreses d'automòbils, a Espanya hi ha més de 20 milions de cotxes i llevat que estos es fabriquen per a durar cinc anys, o prosseguisca l'augment de la població, el mercat està esgotat.

Però hi ha una crisi de què no es parla, és la crisi climàtica, una crisi que no és conjuntural i que no es pot solucionar de donar diners públics a què l'han provocat com en les crisis esmentades anteriorment.

És una crisi molt més profunda i complicada ja que té a veure amb el sistema de vida que portem en el món ric, ens han venut durant anys la idea del progrés amb relació a les nostres possessions, a l'estatus econòmic i al gasto com a manera d'oci i de realitzar-nos com a individus.

Totes les grans mobilitzacions socials anteriors, a excepció de les mobilitzacions contra la guerra, han sigut mobilitzacions per a demanar més, normalment un augment dels salaris; i eixe és un gran error, perquè siguem sincers perquè volem més diners? La resposta més normal seriosa: per a viure millor. Però eixa és la trampa ja que llavors els preus pugen encara més i si guanyem més diners és per a gastar més diners i eixe diners ho gastem en coses que el que fan és produir més contaminació i emissions de gasos d'efecte hivernacle amb la qual cosa el canvi climàtic s'accelera a més de perpetuar el sistema econòmic basat en el creixement continu.

Després ens diem que els diners no fa la felicitat, encara que en el fons no ens ho creiem, volem més i més, i açò és ho grave d'esta crisi, que no hi ha més, que el planeta està arribant, o ja ha arribat, als seus limites i que dins de poc de temps, prou menys del que ens imaginem, ja no haurà tornada, el canvi climàtic se'ns anirà de les mans i llavors fem el que fem estarem abocats a un futur prou pitjor del que ens trobem ara i com he dit anteriorment de res servirà els diners ni les bones intencions.

Per tant, si ser ciutadans responsables amb el planeta, que recordem no ens pertany, sinó que ens ho han deixat les generacions anteriors perquè ho disfrutem i la nostra obligació hauria de ser deixar-se'l a les generacions futures en bones condicions, llavors hauríem d'eixir als carrers i dir-li als que suposadament ens representen: Solucioneu açò i si no ho feu pagareu per això, perquè amb la vostra falta de resolució esteu condemnat a milions de persones a una mort segura.

Els diríem utilitzeu els nostres diners per a combatre la fam, les injustícies, acabeu amb les guerres, feu polítiques socials i no ho malgasteu donant-se'l als bancs perquè després ens ho presten i continuem mantenint este fracassat sistema econòmic que ens conduïx a la ruïna, a la guerra i a la destrucció.

Però això no és tot, també ací quelcom per a nosaltres com a ciutadans, sovint em pregunten respecte al canvi climàtic: I jo que puc fer? La resposta fàcil seria la típica de canvia les teues peretes, estalvia, recicla, no utilitzes molt el teu cotxe, no voles, etc. Coses que indubtablement estan bé i tots hauríem de fer però que no són suficients.

El que hauríem de fer, potser a simple vista poguera paréixer més senzill i prou més barat, és assentar-nos deu minuts en silenci i reflexionar sobre el que de veritat considerem important en les nostres vides. Si a la finalització d'eixos deu minuts arribem a la conclusió que les coses materials no són tan importants i que el consumisme no és el nostre leitmotiv llavors haurem donat un pas molt important per a solucionar esta crisi i de pas moltes altres.

A aquells que estiguen d'acord amb este article, o almenys amb part d'ell, els anime a acudir a la manifestació este dissabte perquè en veritat ens va la vida en això.

Dia d'Acció Global contra el canvi Climàtic.
Manifestacions en els cinc continents.
Madrid 29 novembre a les 12 hores des de la Plaça de Jacinto Benavente.

No és una manifestació més. És la teua manifestació.

dimecres, 12 de novembre del 2008

El clima per al canvi



L'estimulant i nova opció que ha pres el poble nord-americà al triar a Barack Obama com el nostre 44° president sonda les bases d'una altra decisió transcendental que ell, i tots nosaltres, hem de prendre el pròxim mes de gener: la d'iniciar un rescat d'emergència de la Humanitat davant de l'amenaça imminent i galopant que planteja la crisi climàtica. La revolucionària idea de la Declaració d'Independència americana de què tots els sers humans naixen iguals, és hui el marc en què es produïx la renovació del lideratge nord-americà en un món que necessita, desesperadament, protegir el seu llegat essencial: la integritat i habitabilitat del planeta.
El Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic -autoritat mundial sobre la crisi del clima darrere de 20 anys d'estudi detallat i quatre informes unànimes- assegura que les proves són «inequívoques». Així que demane, per favor, que isquen de la seua letargia els que encara senten la temptació de desestimar les alarmes cada vegada més urgents que ens arriben dels científics de tot el món, ignorant la fusió del casquet polar àrtic i la resta d'advertències apocalíptiques que ens llança el propi planeta, i els que esbossen una expressió de tedi davant de la simple menció d'esta amenaça existencial per al futur de l'espècie humana. Els nostres fills i néts necessiten que tots reconeguem la realitat, abans que siga massa tard. Ara arriben les bones notícies: els audaços passos que s'han de prendre per a solucionar la crisi climàtica són exactament els mateixos que haurien de donar-se per a solucionar la crisi econòmica i la crisi de l'abastiment d'energia. Economistes de tot l'espectre ideològic (entre ells, Martín Feldstein i Lawrence Summers) estan d'acord en què una inversió quantiosa en infraestructures que requerisquen molta mà d'obra és la millor manera de revitalitzar l'economia nord-americana d'una manera ràpid i sostenible. I molts d'ells coincidixen també que esta perdrà posicions si es continuen gastant centenars de milers de milions de dòlars a l'any a importar petroli de l'estranger. A més, els experts en seguretat nacional tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà coincidixen que si el món perd de sobte l'accés al petroli d'Orient Pròxim EUA es veurà davant d'una perillosa vulnerabilitat estratègica. Com va dir Abraham Lincoln en l'hora més fosca d'EUA, «davant de l'ocasió s'amuntonen les dificultats, i nosaltres hem d'alçar-nos amb ella. Atés que la nostra situació és completament nova, hem de pensar des de zero, i actuar des de zero». En la nostra situació actual, pensar des de zero exigix que descartem una definició obsoletament i fatalment fallida del problema a què ens enfrontem.
La setmana passada es van complir 35 anys des que el president Richard Nixon va crear el Projecte Independència, que va marcar com a objectiu nacional que, en un termini de set anys, Estats Units.
Els passos que se han de prendre per a solucionar la crisi climàticaresoldrien, de forma simultània,la crisi econòmica.
Desenrotllaria «el potencial per a cobrir les necessitats energètiques sense dependre de cap font estrangera». Aquella declaració es va produir tres setmanes després que l'embargament del petroli àrab fera pujar el preu del cru pels núvols i despertara la consciència del nord-americà ant els perills de la dependència del petroli estranger. I, no per casualitat, allò va succeir només tres anys després que la producció petrolífera d'EUA tocara el seu sostre.
En aquell moment, Estats Units importava menys de la tercera part del petroli que consumia. Però hui -després que els sis presidents que han succeït a Nixon anunciaren un pla en termes semblants als del Projecte Independència-, la realitat és que la dependència energètica nord-americana s'ha duplicat fins quasi els dos terços. I molta gent té la impressió que la producció mundial
Està en el seu màxim o molt pròxima a ell.
Hi ha qui seguix veient-ho com un problema de producció domèstica. Només que incrementàrem la producció de petroli i carbó dins de les fronteres d'EUA, asseguren, el país ja no hauria de dependre de les importacions des d'Orient Pròxim. I amb eixe objectiu, hi ha qui ha ideat noves tècniques, més brutes i cares encara, per a extraure els vells combustibles de sempre: carbons líquids, pissarra de petroli, arenes de quitrà i tecnologia de carbó net.
No obstant això, en tots els casos, els recursos en qüestió són massa cars o contaminants o, per la qual cosa es referix al carbó net, massa quimèrics com perquè marquen alguna diferència en la protecció de la nostra seguretat nacional o del clima mundial. De fet, els que gasten centenars de milions a promocionar la tecnologia del carbó net ometen sistemàticament el fet que als Estats Units hi ha poca inversió, i ni un sol projecte probatori a gran escala, sobre la captura i inhumació segura de tota esta pol·lució. Si la indústria del carbó aconseguix complir la seua promesa, llavors la suport per complet. Però, mentres arriba eixe dia, senzillament no podem continuar basant l'estratègia per a assegurar la supervivència de l'home en una il·lusió cínica i interessada.
Heus ací el que podem fer ara. Podem realitzar una gran i immediata inversió estratègica que pose a la gent a treballar en la substitució de les tecnologies huitcentistes, que depenen de combustibles cars i perillosos basats en el carbó, per altres més pròpies del segle XXI, que empren l'energia del sol, el vent i la calor natural de la terra.
Vull esbossar, a continuació, un pla per a donar un impuls a EUA, i que li permetria produir el 100% de l'electricitat a partir de fonts no carbòniques en els pròxims 10 anys. És un pla que ens acostaria, de manera simultània, a solucions per a la crisi climàtica i la crisi econòmica, i que crearia milions de noves ocupacions.
En primer lloc, el nou president i el nou Congrés haurien d'oferir a gran escala incentius a la inversió per a construir plantes termo-solars concentrades en els deserts del sud-oest, granges eòliques en el corredor que s'estén des de Texas a Dakota, i plantes avançades en els punts geotèrmics que podrien produir grans quantitats d'electricitat.
En segon lloc, hem de començar el planejament i la construcció d'una xarxa elèctrica nacional intel·ligent, per al transport de l'electricitat renovable de les àrees rurals on bàsicament es genera, a les ciutats on bàsicament s'utilitza. Les noves línies subterrànies d'alt voltatge, amb baixes pèrdues, es poden dissenyar amb dispositius “intel·ligents” que proveïxen als consumidors d'informació sofisticada i de ferramentes fàcils d'utilitzar per a conservar l'electricitat, eliminar la ineficàcia i reduir les seues factures d'energia. El cost d'esta xarxa moderna –400.000 milions d'US$ durant deu anys– Empal·lidix en comparació amb la pèrdua anual d'empreses americanes de 120.000 milions d'US$ deguda a les fallades de connexió en cascada, que són endèmics a les nostres actuals línies d'electricitat balcanitzades i antiquades.

Cotxes híbrids endollats, eficiència en edificis i Copenhaguen
Tercer, hem d'ajudar a la indústria de l'automòbil d'Amèrica (no sols a les tres grans, sinó també a les noves companyies que comencen) per a adoptar ràpidament els híbrids endollats que poden funcionar amb l'electricitat renovable, que estarà disponible a mesura que la resta d'este pla madure. Junt amb la xarxa elèctrica unificada, una flota a escala nacional d'híbrids endollats també ajudaria a solucionar el problema del magatzematge d'electricitat. Pense en això: amb esta classe de xarxa, els cotxes es podrien carregar durant les hores de baixada de l'ús d'energia; durant les hores punta, quan pocs cotxes estan en marxa, podrien aportar la seua electricitat novament a la xarxa nacional.

Quart, hem d'emprendre un esforç a escala nacional per a adaptar els edificis amb un millor aïllament i amb finestres eficients en energia i il·luminació. Aproximadament un 40 % de les emissions de diòxid de carboni als Estats Units prové d'edificis, i detindre esta contaminació estalvia diners als amos de la casa i les empreses. Esta iniciativa ha d'ajuntar-se amb la proposta en el Congrés per a ajudar els americans que carreguen amb hipoteques que excedixen el valor dels seus llars.

Quint, els Estats Units han de liderar el camí, posant un preu al carboni ací en el país i liderant els esforços en el món per a substituir el tractat de Kyoto l'any que ve a Copenhaguen per un tractat més eficaç, que prioritze les emissions globals de diòxid de carboni i anime a les nacions a què invertisquen juntes en modes eficaços de reduir la contaminació que ràpidament provoca el calfament del planeta, incloent la important reducció de la tala d'arbres. Per descomptat, la millor manera –De fet, l'única manera– D'assegurar un acord global per a salvaguardar el nostre futur és restablir Estats Units com el país amb l'autoritat moral i política per a portar al món cap a una solució.

Un desafiament per a les generacions jóvens
Mirant al futur, tinc gran esperança que tindrem el valor d'abraçar els canvis necessaris per a salvar la nostra economia, el nostre planeta i, en última instància, a nosaltres mateixos.

En una anterior era transformadora en la història americana, el president John F. Kennedy va desafiar la nostra nació a fer aterrar un home en la lluna en el termini de 10 anys. Huit anys i dos mesos després, Neil Armstrong va xafar la superfície lunar. L'edat mitjana dels tècnics que van animar l'Apol·lo 11 des de la sala de control de Houston eixe dia era de 26 anys, la qual cosa significa que la seua edat mitjana quan el president Kennedy va anunciar el desafiament era de 18.

Enguany vaig veure, de forma semblant, el sorgiment dels americans jóvens, l'entusiasme del qual ha electritzat la campanya de Barack Obama. No hi ha dubte que l'energia d'este mateix grup de jóvens exercirà un paper essencial en este projecte per a assegurar el nostre futur nacional, convertint metes aparentment impossibles en èxits inspiradors.

dimarts, 7 d’octubre del 2008