Saldos sindicals

Voro Torrijos Tarrega.

Baixeu el teló que s´ha acabat la funció! La dolenta representació dels partits polítics i dels sindicats majoritaris sobre el futur de les pensions s´ha consumat i a un pacte han arribat. Ja ha parit la burra i, ara, per decret, alegres haurem d´estar. Sobretot el Govern, que ens ha col·locat una humiliant reforma que no trobarem en cap programa electoral. Els sindicats ens ho voldran vendre com un èxit o com un mal menor, amb l´excusa que encara podria haver estat pitjor, quan fa poc proposaven una vaga general. Però, amb la nocturnitat i la traïdoria que destil·len uns quants sopars a La Moncloa, accepten unes almoines que no qüestionen l´arrel del problema —l´atur, l´economia submergida, el frau fiscal...— i renuncien a la poca ètica que els quedava. Una vergonyosa baixada de pantalons, no sabem si per convicció o per impotència en no poder o no saber mobilitzar l'oposició majoritària de la ciutadania, xifrada en més d´un 70%.
Mentrestant, des de la platea d´aquest teatre virtual, el PP ho celebra sense complexos perquè el PSOE s´està immolant com un fonamentalista radical i perquè li està fent la faena bruta per a arribar impol·lut al pòdium electoral. I els banquers, des de les llotges, es freguen les mans perquè, al remat, ja se sap: la banca sempre guanya i romandrà amb les arques obertes esperant una nova onada de clientela que per completar la pensió passarà per taquilla i hi deixarà els pocs estalvis que els resten després de les retallades patides i dels diversos crèdits pendents. Però el principal problema que tindran serà persuadir-nos de les suposades bondats de les seues actuacions. No és tan convincent l´argument de l´augment de l´esperança de vida. Sembla que en aquesta dècada s´estabilitzarà i, fins i tot, anirà a la baixa com està passant els darrers dos anys als USA, per l´estil de vida al qual Europa s´hi està abocant, com marquen les pautes neoliberals mundials.
Si s´amplia el temps de cotització a 38,5 anys, més de la meitat de la població mai no podrà cobrar el 100%. I si es calcula amb els darrers 25 anys de la vida laboral, les pensions seran miserables. Acceptar-ho, com han fet CC OO i UGT, significa deixar indefenses les properes generacions, que disminuiran el seu poder adquisitiu sensiblement, uns quants graons per davall de l´actual nivell de vida. Una herència enverinada que no qüestiona la crisi, ni el problema dels 5.000.000 de persones aturades, ni la dilapidació dels 70.000 milions del fons de pensions (230.000 de superàvit des de la seua creació, emprat per l'estat en altres usos).
Caldrà que les generacions venidores comencen sense dilacions a organitzar-se, a rebel·lar-se i a guanyar-se el respecte dels sindicats de saldo, dels partits polítics pessebristes i de l'insaciable empresariat amb la utilització dels mateixos mètodes radicals que empraren els ara claudicats predecessors, que han venut el futur del jovent en l´altar dels sacrosants mercats, del fraudulent Ibex i de la mítica competitivitat.