Dotze criteris simples per crear ocupació sostenible

Traducció d'article escrit per Paralelo36

El govern, els sindicats majoritaris i la patronal han firmat un acord social regressiu i fora de la realitat amb el supòsit objectiu d’eixir de la crisi i crear ocupació. El mencionat acord té tanta relació amb la crisi i l’ocupació com la que té l’astrologia amb l’astronomia, noms semblants. Ací van alguns criteris que podrien generar molt més ocupació i que assenyalarien el camí més racional i raonable d’eixir de la crisi, que no és un altre que superar les causes que la van provocar

L’aposta per estos criteris ha demostrat, empírica i experimentalment, tindre molta més capacitat de crear i mantindre llocs de treball, en condicions d’equitat i de benestar. Continuar insistint a potenciar els sectors i els factors que estan en l’origen de l’actual cataclisme social i ambiental, com fa l’acord firmat, és ignorar la realitat del temps en què estem.

Són dotze criteris però podien ser més perquè l’economia ecològica i l’ecologia política tenen un extens magatzem d’idees i alternatives. Este xicotet manual d’instruccions per a l’ocupació sostenible està inspirat en una senzilla proposta de Fran Korten que hem concretat i ampliat.

L’objectiu és optimitzar l’excedent cognitiu i energètic que emmagatzema la nostra societat. Un excedent que l’actual sistema polític i econòmic esta malgastant i desperdiciant en la banalitat del consum compulsiu i de l’espectacle.

1. Més explotacions, menys agronegocios. L’agroindustria substituïx la mà d’obra per productes químics i maquinària i empra a molt poques persones. Xicotetes i mitjanes granges ecològiques i familiars són molt més productives per hectàrees, tornen a la gent el control de la producció agrícola, augmenten els beneficis dels agricultors i reduïxen el preu dels aliments, creguen més ocupació, revitalitzen el món rural i beneficien a la salut i el medi ambient

2. Més reparació, menys producció. En compte de tirar eixes sabates, eixa torradora, eixe equip de música, anem a reparar-los i emprar persones en el procés de reparació. Les xarxes de reparació són necessàriament descentralitzades i no poden ser deslocalitzades.

3. Més reciclatge, menys mineria Ja tenim prou alumini, acer, coure, zinc i altres materials i minerals fàcilment reciclables. Només necessitem bons sistemes de recuperació.

4. Més rehabilitar, menys construir. L’estat espanyol té més d’un milió i mig de vivendes sense habitar per primera vegada. No cal construir més i deixar que els antics es deterioren. Cal reconvertir ecològicament els edificis existents. Rehabilitar, reconvertir i cuidar és una font d’ocupació i d’innovació tecnològica molt superior al desplegament embogit de la rajola que hem viscut en estos últims anys

5. Més restauració, menys destrucció. Ja siga els boscos, els aiguamolls, els rius, les deveses és temps de restaurar. Hi ha més ocupació, i més durador i de qualitat, en la restauració i conservació del medi natural que en la destrucció basat en l’explotació intensiva.

6. Més carrils bici i transport públic menys carreteres Ambdós costen diners, però u és bo per a la nostra salut i per al planeta. El primer costa molt menys diners que el segon i produïx molt més ocupació localitzat. La bicicleta, el trasporte públic i la peatonalización humanitzen les nostres ciutats i pobles i són un factor d’atracció turística rellevant.

7. Més negocis locals, menys grans superfícies El xicotet comerç empra a més persones, fomenta el comerç de proximitat i la no segregació social i funcional de l’espai que tant ha danyat la vida social dels barris i els pobles.

8. Més llavar plats, pujar escales i esprémer llimes i menys llavaplats, ascensors i espremedores elèctriques. S’estalvia aigua i energia, s’eviten contaminants i es crega molt més ocupació en sectors com l’hostaleria

9. Més educació, menys publicitat La publicitat tenen com a funció fer-nos sentir-nos malament per no tindre quelcom. La publicitat és un erroni sistema d’educació. La inversió en educació genera moltes més ocupacions i una millor formació.

10. Més energia neta, menys combustible fòssil Necessitem noves fonts d’energia com la solar o l’eòlica, però també produïxen més ocupacions que les fonts convencionals, com el carbó o el petroli, que a més no són renovables i té un fort impacte ambiental. Necessitem més estalvi i eficiència energètica.

11. Més atenció i menys banca. L’objectiu de la igualtat requerix de generar una inversió social en assistència i suport a la discapacitat i de reducció de la dependència. El número de lloc de treball que possibilita este tipus d’inversió social és molt superior, donada la dificultat i limitació de la mecanització, que aquells que genera les inversió pública que directament o indirectament van a una banca privada, especulativa  i ruïnosa.

12. Més salut i menys medicines. Les tasques de prevenció, educació i foment d’hàbits i pràctiques saludables, l’ús terapèutic i preventiu de l’alimentació l’eliminació de factors ambientals de risc provoquen activitats que demanden un volum de lloc de treball molt superior que una salut medicalitzada i hipèrtecnologizada, molt costosa i poc eficient ( tant terapèutic com econòmicament )

Poden estar pensant que esta llista no és realista. Poden pensar que és més cara que altres opcions o que depenen en excés dels fons públics. Però açò no és cert. Els governs subvencionen el petroli, l’agroindustria, les centrals nuclears, els ports i aeroports, les carreteres, la publicitat (la Junta d’Andalusia és el segon contractista de publicitat d’Espanya), rescata la banca, entrada bilions d’euros a l’indústria farmacèutica o de tecnologia sanitària i altres opcions poc saludables, amb un lligues d’ocupació insuficient i amb greu costos ecològics.

Cobrixen estos criteris tota la demanda de treball? No, ni tampoc eviten per complet l’existència de falles i desajustos entre l’oferta i la demanda d’ocupació. Per a corregir eixos desajustos entenem que seria imprescindibles la posada en funcionament d’una renda bàsica i de rendes públiques indirectes (educació. sanitat, pensions, gasto social) Este és una proposta l’orientació de la qual no està guiada ni per l’interés del benefici privat a curt termini, ni pel mite modern (que compartixen sindicats i patronal, tota la dreta i gran part de l’esquerra) de que només insistint en el creixement i l’augment del consum serà possible eixir de la crisi.