L'estimulant i nova opció que ha pres el poble nord-americà al triar a Barack Obama com el nostre 44° president sonda les bases d'una altra decisió transcendental que ell, i tots nosaltres, hem de prendre el pròxim mes de gener: la d'iniciar un rescat d'emergència de la Humanitat davant de l'amenaça imminent i galopant que planteja la crisi climàtica. La revolucionària idea de la Declaració d'Independència americana de què tots els sers humans naixen iguals, és hui el marc en què es produïx la renovació del lideratge nord-americà en un món que necessita, desesperadament, protegir el seu llegat essencial: la integritat i habitabilitat del planeta.
El Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic -autoritat mundial sobre la crisi del clima darrere de 20 anys d'estudi detallat i quatre informes unànimes- assegura que les proves són «inequívoques». Així que demane, per favor, que isquen de la seua letargia els que encara senten la temptació de desestimar les alarmes cada vegada més urgents que ens arriben dels científics de tot el món, ignorant la fusió del casquet polar àrtic i la resta d'advertències apocalíptiques que ens llança el propi planeta, i els que esbossen una expressió de tedi davant de la simple menció d'esta amenaça existencial per al futur de l'espècie humana. Els nostres fills i néts necessiten que tots reconeguem la realitat, abans que siga massa tard. Ara arriben les bones notícies: els audaços passos que s'han de prendre per a solucionar la crisi climàtica són exactament els mateixos que haurien de donar-se per a solucionar la crisi econòmica i la crisi de l'abastiment d'energia. Economistes de tot l'espectre ideològic (entre ells, Martín Feldstein i Lawrence Summers) estan d'acord en què una inversió quantiosa en infraestructures que requerisquen molta mà d'obra és la millor manera de revitalitzar l'economia nord-americana d'una manera ràpid i sostenible. I molts d'ells coincidixen també que esta perdrà posicions si es continuen gastant centenars de milers de milions de dòlars a l'any a importar petroli de l'estranger. A més, els experts en seguretat nacional tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà coincidixen que si el món perd de sobte l'accés al petroli d'Orient Pròxim EUA es veurà davant d'una perillosa vulnerabilitat estratègica. Com va dir Abraham Lincoln en l'hora més fosca d'EUA, «davant de l'ocasió s'amuntonen les dificultats, i nosaltres hem d'alçar-nos amb ella. Atés que la nostra situació és completament nova, hem de pensar des de zero, i actuar des de zero». En la nostra situació actual, pensar des de zero exigix que descartem una definició obsoletament i fatalment fallida del problema a què ens enfrontem.
La setmana passada es van complir 35 anys des que el president Richard Nixon va crear el Projecte Independència, que va marcar com a objectiu nacional que, en un termini de set anys, Estats Units.
Els passos que se han de prendre per a solucionar la crisi climàticaresoldrien, de forma simultània,la crisi econòmica.Desenrotllaria «el potencial per a cobrir les necessitats energètiques sense dependre de cap font estrangera». Aquella declaració es va produir tres setmanes després que l'embargament del petroli àrab fera pujar el preu del cru pels núvols i despertara la consciència del nord-americà ant els perills de la dependència del petroli estranger. I, no per casualitat, allò va succeir només tres anys després que la producció petrolífera d'EUA tocara el seu sostre.
En aquell moment, Estats Units importava menys de la tercera part del petroli que consumia. Però hui -després que els sis presidents que han succeït a Nixon anunciaren un pla en termes semblants als del Projecte Independència-, la realitat és que la dependència energètica nord-americana s'ha duplicat fins quasi els dos terços. I molta gent té la impressió que la producció mundial
Està en el seu màxim o molt pròxima a ell.
Hi ha qui seguix veient-ho com un problema de producció domèstica. Només que incrementàrem la producció de petroli i carbó dins de les fronteres d'EUA, asseguren, el país ja no hauria de dependre de les importacions des d'Orient Pròxim. I amb eixe objectiu, hi ha qui ha ideat noves tècniques, més brutes i cares encara, per a extraure els vells combustibles de sempre: carbons líquids, pissarra de petroli, arenes de quitrà i tecnologia de carbó net.
No obstant això, en tots els casos, els recursos en qüestió són massa cars o contaminants o, per la qual cosa es referix al carbó net, massa quimèrics com perquè marquen alguna diferència en la protecció de la nostra seguretat nacional o del clima mundial. De fet, els que gasten centenars de milions a promocionar la tecnologia del carbó net ometen sistemàticament el fet que als Estats Units hi ha poca inversió, i ni un sol projecte probatori a gran escala, sobre la captura i inhumació segura de tota esta pol·lució. Si la indústria del carbó aconseguix complir la seua promesa, llavors la suport per complet. Però, mentres arriba eixe dia, senzillament no podem continuar basant l'estratègia per a assegurar la supervivència de l'home en una il·lusió cínica i interessada.
Heus ací el que podem fer ara. Podem realitzar una gran i immediata inversió estratègica que pose a la gent a treballar en la substitució de les tecnologies huitcentistes, que depenen de combustibles cars i perillosos basats en el carbó, per altres més pròpies del segle XXI, que empren l'energia del sol, el vent i la calor natural de la terra.
Vull esbossar, a continuació, un pla per a donar un impuls a EUA, i que li permetria produir el 100% de l'electricitat a partir de fonts no carbòniques en els pròxims 10 anys. És un pla que ens acostaria, de manera simultània, a solucions per a la crisi climàtica i la crisi econòmica, i que crearia milions de noves ocupacions.
En primer lloc, el nou president i el nou Congrés haurien d'oferir a gran escala incentius a la inversió per a construir plantes termo-solars concentrades en els deserts del sud-oest, granges eòliques en el corredor que s'estén des de Texas a Dakota, i plantes avançades en els punts geotèrmics que podrien produir grans quantitats d'electricitat.
En segon lloc, hem de començar el planejament i la construcció d'una xarxa elèctrica nacional intel·ligent, per al transport de l'electricitat renovable de les àrees rurals on bàsicament es genera, a les ciutats on bàsicament s'utilitza. Les noves línies subterrànies d'alt voltatge, amb baixes pèrdues, es poden dissenyar amb dispositius “intel·ligents” que proveïxen als consumidors d'informació sofisticada i de ferramentes fàcils d'utilitzar per a conservar l'electricitat, eliminar la ineficàcia i reduir les seues factures d'energia. El cost d'esta xarxa moderna –400.000 milions d'US$ durant deu anys– Empal·lidix en comparació amb la pèrdua anual d'empreses americanes de 120.000 milions d'US$ deguda a les fallades de connexió en cascada, que són endèmics a les nostres actuals línies d'electricitat balcanitzades i antiquades.
Cotxes híbrids endollats, eficiència en edificis i Copenhaguen
Tercer, hem d'ajudar a la indústria de l'automòbil d'Amèrica (no sols a les tres grans, sinó també a les noves companyies que comencen) per a adoptar ràpidament els híbrids endollats que poden funcionar amb l'electricitat renovable, que estarà disponible a mesura que la resta d'este pla madure. Junt amb la xarxa elèctrica unificada, una flota a escala nacional d'híbrids endollats també ajudaria a solucionar el problema del magatzematge d'electricitat. Pense en això: amb esta classe de xarxa, els cotxes es podrien carregar durant les hores de baixada de l'ús d'energia; durant les hores punta, quan pocs cotxes estan en marxa, podrien aportar la seua electricitat novament a la xarxa nacional.
Quart, hem d'emprendre un esforç a escala nacional per a adaptar els edificis amb un millor aïllament i amb finestres eficients en energia i il·luminació. Aproximadament un 40 % de les emissions de diòxid de carboni als Estats Units prové d'edificis, i detindre esta contaminació estalvia diners als amos de la casa i les empreses. Esta iniciativa ha d'ajuntar-se amb la proposta en el Congrés per a ajudar els americans que carreguen amb hipoteques que excedixen el valor dels seus llars.
Quint, els Estats Units han de liderar el camí, posant un preu al carboni ací en el país i liderant els esforços en el món per a substituir el tractat de Kyoto l'any que ve a Copenhaguen per un tractat més eficaç, que prioritze les emissions globals de diòxid de carboni i anime a les nacions a què invertisquen juntes en modes eficaços de reduir la contaminació que ràpidament provoca el calfament del planeta, incloent la important reducció de la tala d'arbres. Per descomptat, la millor manera –De fet, l'única manera– D'assegurar un acord global per a salvaguardar el nostre futur és restablir Estats Units com el país amb l'autoritat moral i política per a portar al món cap a una solució.
Un desafiament per a les generacions jóvens
Mirant al futur, tinc gran esperança que tindrem el valor d'abraçar els canvis necessaris per a salvar la nostra economia, el nostre planeta i, en última instància, a nosaltres mateixos.
En una anterior era transformadora en la història americana, el president John F. Kennedy va desafiar la nostra nació a fer aterrar un home en la lluna en el termini de 10 anys. Huit anys i dos mesos després, Neil Armstrong va xafar la superfície lunar. L'edat mitjana dels tècnics que van animar l'Apol·lo 11 des de la sala de control de Houston eixe dia era de 26 anys, la qual cosa significa que la seua edat mitjana quan el president Kennedy va anunciar el desafiament era de 18.
Enguany vaig veure, de forma semblant, el sorgiment dels americans jóvens, l'entusiasme del qual ha electritzat la campanya de Barack Obama. No hi ha dubte que l'energia d'este mateix grup de jóvens exercirà un paper essencial en este projecte per a assegurar el nostre futur nacional, convertint metes aparentment impossibles en èxits inspiradors.
