GÜRTEL, MATAS I LA SÍNDROME D'ESTOCOLM

http://www.levante-emv.com/opinion/2010/04/30/gurtel-matas-i-sindrome-destocolm/700940.html

Les irregularitats que han comès alguns membres significatius del Partit Popular ens recorden les perpetrades al si del Partit Socialista en una època passada i gairebé oblidada. El PP, amb el cas Gürtel, es posa en un nivell similar amb aquell il·lícit finançament jutjat i condemnat en el cas Filesa, dut a terme pel PSOE. Cap dels dos partits esmentats han sabut, han pogut o han volgut controlar un fenomen que comença a ser costum en aquells que tenen al seu abast els diners públics. En el cas del PP, la teranyina de personatges presumptament enxampats ficant la mà —per activa o per passiva— en les butxaques col·lectives, arriba a tots els racons de les institucions, des del parlament espanyol, a l´autonòmic o a l´europeu; des d´alcaldies i presidències de diputació fins a persones de confiança, com ara Bárcenas, Correa o el Bigotes, puntes d´un immens iceberg mafiós.
I per acabar-ho d´adobar, entra en escena l´expresident balear. Amb aquest escac a Matas queda ben palés que l´apropiament indegut és el pa nostre de cada dia. I no només això: per a més inri, emboliquen amb aquest desvergonyit personatge a totes aquelles persones que treballen amb entitats bancàries com el Banc de València o Bancaixa, amb un aval econòmic per a la seua fiança. Tot un detall d´un altre expresident amic seu, el senyor Olivas, que posa en entredit la credibilitat d´aquestes institucions i que pot significar la gota que vessa el got per a una part de la seua clientela, que comença a tindre´n prou amb la utilització malbaratadora dels seus recursos.
El serial de les corrupcions promet moltes emocions i assegura un bon tiratge de rotatives. A més, fa possible que la classe política passe a significar per a la població de l´Estat espanyol un dels tres principals problemes en el llistat de les seues preocupacions quotidianes. D´ací a la desafecció política hi ha un camí molt curt. Tot apunta cap a un augment pel desinterés electoral. Però les coses no són mai com semblen. Al remat, en arribar les properes eleccions, el poder d´encantament de les urnes farà que la ciutadania se n´oblide i, per molt que la classe política haja regirat els estómacs de tothom, l´electorat tornarà a fer-se el cor fort, es taparà els nassos amb una mà i, amb l´altra, seguirà clavant la papereta per l´estreta escletxa que aquesta democràcia ofereix a la participació ciutadana.
Amb menys convicció però amb un persuasiu adoctrinament mediàtic, bàsicament bipartidista, una part important de l´electorat es tornarà a arrossegar cap als col·legis electorals encara que les candidatures dels dos partits que més recursos i esforços propagandístics inverteixen encapçalen les seues llistes amb una granera, una estàtua o un pitxer de flors. La qual cosa fa pensar en una mena de síndrome d´Estocolm que captiva l´enteniment d´una part de la ciutadania que ho perdona tot a determinats partits. Com una claca incansable i irreductible. Com la fidelitat infatigable al propi equip de tota la vida.
I si no, com s´explica l´obstinada lleialtat de la majoria de votants del País Valencià amb Camps, Fabra o Rita malgrat les seues amistats perilloses? Caldria que es votara més amb el cervell que amb les vísceres, que la política s´alliberara de les insensateses futbolístiques, teatrals o mediàtiques i que esdevinguera un millor reflex de la realitat, de la vida i de les necessitats de la ciutadania, abans de satisfer el deler i els interessos de les cada vegada més consolidades classes polítiques que perjudiquen la fràgil democràcia parlamentària actual.

Voro Torrijos
Els Verds del País Valencià