Per fi, s´ha tornat a obrir la veda: la cacera del xoriço ha començat de bell nou. La funció està assegurada i els mitjans de comunicació tenen les escopetes preparades per a emprar-les a tort i a dret. El fenomen resulta d´una extensió que transgredeix els límits marcats fins ara. De sobte, les investigacions periodístiques i els tribunals apunten de manera irrefutable a tots els grans partits polítics. Sembla que la reguera de pólvora pot arribar a multitud de carcasses explosives, inesperades fa uns mesos. Des de València a Madrid, passant per Andalusia, Barcelona o Mallorca, els casos es multipliquen més que la collita de bolets d´enguany. I açò només és la punta d´un iceberg en un oceà immens de presumptes irregularitats.
Tothom n´és sospitós, segons l´opinió pública. La credibilitat de la classe política toca terra i sense paracaigudes. Recents enquestes ho acrediten. Però, no tots els partits són vistos amb el mateix prisma. Els que tenen poder a les institucions estatals, municipals o autonòmiques, tremolen, però no amb la mateixa intensitat. Se sap, també, que un acte d´apropiació de béns públics, de requalificació indeguda o de suborn, no produeix un efecte equivalent en totes les formacions polítiques. La dreta sempre n´ix millor parada. I, si no, observem la nostra comunitat –o hauríem de dir «comoditat»– valenciana, on, amb tot el que està plovent, el cas Gürtel podria passar desapercebut en uns futurs comicis electorals. Quina vergonya!.
O siga, que si aconseguim fer president de la presó de Picassent qui tothom sap, seria com fugir de foc i caure a les brases de l´actual alcaldessa de València. Si això és així, bona nit cresol!. Però tot apunta en aquesta direcció i, si no, mirem la impunitat amb què ha anat campant el temporal el pocavergonya de Berlusconi. Un personatge que ha sabut aprofitar tots els ressorts del poder polític i mediàtic per seguir al davant de la política italiana. Pam amunt o pam avall, com ací, on la servicial Canal 9 supera sense cap mena de dubte els millors temps de Goebbels.
Al País Valencià, molta gent pensa que ens ho hem guanyat en escreix. I de responsables n´hi ha: els primers, els dirigents del PSOE, que continuen afonant un partit que durant la transició aconseguí aglutinar una xarxa social incontestable a les urnes, però que es va emborratxar de poder fins que va caure més marejat que un allioli als peus d´una dreta molt millor estructurada, que supera els límits electorals aconseguits, any rere any.
O què dir dels continus espectacles oferts pels sectors de la futura esquerra extraparlamentària? Doncs, més del mateix. De fet, la davallada ja va començar amb la catàstrofe anunciada del Compromís. Per cert, un desastre planificat i desitjat per un bloc més que per un altre, encara que per ser políticament correcte hauria d´apel·lar a la responsabilitat compartida. Perquè, si una part no vol, segurament, dues no discuteixen.
I com que he d´agranar cap a dins, voldria pensar que, de resultes de tot aquest merder polític, una part significativa de la ciutadania hauria d´apropar-se a altres formacions polítiques, com per exemple Els Verds: una alternativa amb un creixement continuat a tota Europa, encara que incipient a la nostra contornada; una opció amb un espai polític immens, que tard o prompte es transformarà en espai electoral suficient per poder contribuir a redreçar el desgavell mediambiental, econòmic i social actual. Que bona falta fa!
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià
