dimecres, 28 d’octubre del 2009

Dèficit democràtic a les escoles

Diuen que sense participació no hi ha democràcia. Doncs això és el que passa en la majoria de les escoles i més encara si ens referim al seu alumnat. Pel que sembla, els discursos i les lleis elaborades per polítics i responsables de l´ensenyament no són suficients per a fer realitat un dret tan bàsic en la dinàmica dels centres educatius. F. Tonucci té molta raó quan afirma que l´escola és un espai dissenyat per a l´alumnat, però on no té capacitat de decidir res, cosa que posa en qüestió l´ideal democràtic de la nostra societat. No és coherent ni possible tractar d´educar en la democràcia sense viure´n cap experiència a l´entorn pròxim.
Tothom afirma que la participació és un element fonamental, però una cosa és el que es diu i una altra el que es fa. El professorat i els equips directius manifesten bones intencions perquè han de presentar unes programacions políticament correctes. Però, en iniciar cada curs, les rutines, els densos currículums i les poques ganes de complicar-se la vida fan que difícilment es materialitzen processos mínimament decents d´implicació en el quefer diari de cada centre. En el fons, no hi ha l´interés suficient, ni tampoc no s´hi posen els mitjans necessaris.
I quins factors dificulten la participació? En principi, la falta de cultura participativa. Si bé, amb la Logse i el context històric i social en què es va desenrotllar, semblava que s´anaven a esborrar els quaranta anys de dictadura franquista, la cosa no fou així. Les contrareformes posteriors han anat minvant les migrades vies que aquella frustrada llei tractava de posar en marxa i han consolidat un dèficit democràtic molt important al si de les nostres escoles.
També cal recordar les condicions en què es troba l´alumnat davant la resta d´estaments i les relacions de poder que han de suportar enfront de pares, mares i professorat. No podem ignorar que els consells escolars estan mancats d´una representativitat equilibrada i democràtica; controlats en última instància per les direccions dels centres, això sí, amb el vistiplau de les autoritats educatives externes i fidels a una determinada línia política marcada pel partit governant de torn.
Aquests òrgans han perdut el sentit democràtic que tenien i s´han convertit en un marc estèril i desprestigiat davant la majoria dels sectors escolars, tot refermant unes condicions estructurals que marquen molt negativament qualsevol intent de participació des de la base.
Tots aquestos elements formen part del currículum que els centres apliquen i que esdevenen fets educatius que l´alumnat interioritza i assimila com a normes socials inevitables. A tot estirar arriben a exercir una participació indirecta, poc creïble des d´un punt de mira democràtic, i frustrant per a aquell alumnat que intenta desenrotllar-ne un mínim, ja que topeta generalment amb la paret de la indiferència i de la impossibilitat.
No obstant això, caldrà plantejar solucions. La participació ha de convertir-se en un ingredient sine qua non de la tasca educativa. Canviar les maneres de pensar i facilitar-ho amb una normativa democràtica que supere l´actual funcionament piramidal.
És fonamental que l´alumnat participe i això significa potenciar sense condicionants l´esperit crític davant el sistema educatiu i la pràctica educativa, els canals de participació, la revisió dels drets i dels deures, etc. I no és possible promoure la participació sense garantir que aquesta s´organitze o que es conforme a romandre passiva fins que interesse posar-la en marxa o que es mantinga en els canals dissenyats des de fora.
Cal potenciar les associacions i els sindicats d´estudiants, com un altre agent educatiu més, perquè estimulen la formació del jovent i l´ajuden a integrar-se en una futura participació política, cada vegada més devaluada. És important que cadascú aprenga a participar i a fer política pròpia, perquè, com diu Joan Fuster: «tota política que no faces tu, serà feta contra tu».

Voro Torrijos i Tàrrega

membre d´els Verds del País Valencià i professor de l´ies Carles Salvador d´Aldaia.