diumenge, 27 de maig del 2012
diumenge, 13 de maig del 2012
Cal més 15M
Ara fa tot just un any que es produïa el major esclat social que hem viscut en aquest segle XXI. Des de llavors, el 15M ha esdevingut un referent fonamental per a refrescar l´ensopit panorama polític existent. Durant aquestos mesos, hi ha hagut temps per a valorar de manera positiva la seua importància en el context d´una societat marcada per polítiques bipartidistes gairebé clòniques. Unes polítiques que demostren de manera fefaent que representen les dues cares d´una mateixa moneda: la d´un sistema democràtic formal que, segons la qualificació atorgada per la majoria de la població, ha perdut més graons que l´economia espanyola davant la fatídica i hipòcrita prima de risc.
I ha estat en el darrer mig any quan hem viscut una veritable guerra no declarada per part del nou partit governant, en aplicació d´unes receptes neoliberals que estan dinamitant el fràgil i curt sistema públic, que es dissol com les glaceres polars per un efecte hivernacle imparable, que sembla irreversible. Les primeres retallades de Zapatero han estat superades en escreix per un PrePotent Rajoy que està disposat a desmantellar els serveis públics en un temps rècord, com si d´un concurs Guinness es tractara. Poca gent es podia imaginar que anàvem a patir en tan poc de temps una escalada tan esgarrifosa, virulenta i sense escrúpols com la que ens estan aplicant en els darrers divendres de terror ministerial. La pèrdua de drets socials i polítics ens retrau trenta anys enrere i ens deixa en una indefensió sense parangó en la història recent.
Si l´augment de l´edat de jubilació pactat amb nocturnitat i traïdoria pel darrer govern socialista amb els sindicats majoritaris CC.OO i UGT –els mateixos que ara s´estripen les samarretes roges–, ens va semblar a la majoria de la població un error i una important reculada, les retallades més recents del PP resulten una veritable asfixia per a les classes treballadores i per a les prop de dos milions de famílies sense cap membre amb ingressos.
L´eliminació dels drets laborals i sindicals, el repagament i la privatització de la sanitat, el desmantellament de l´ensenyament públic, la monopolització de la televisió i de gairebé tots els mitjans de manipulació de masses, els desnonaments creixents sense miraments, l´acomiadament exprés, l´augment dels preus dels serveis bàsics (com l´aigua, la recollida de residus, l´electricitat, el gas o el petroli), el permanent regal a la banca de crèdits a l´1% per a comprar deute al 5%, la vergonyosa amnistia fiscal, la criminalització dels moviments socials i de les manifestacions pacífiques, etc., resulten un veritable colp d´estat en tota regla i, alhora, una rècula de motius molt més angoixants que els que hi havia ara fa un any per a plantar-se, per a rebel·lar-se i per a mobilitzar-se de manera contundent. I un bon començament, digne d´admiració en els temps que corren, és la vaga indefinida-intermitent convocada en el sector educatiu. Esperem que siga un dels camins a seguir per una societat cada vegada més indignada, que demana a crits que cal un 15M actiu i reivindicatiu més que mai.
*Voro Torrijos i Tàrrega, Els Verds del País Valencià
divendres, 4 de maig del 2012
Dictadura policial?
Article d’opinió de Voro Torrijos. Publicat a Levante-EMV, 04-05-2012. Cada dia que passa, el PP ataca amb una nova amenaça. Ara pretenen castigar amb dures penes de presó qualsevol tipus de protesta ciutadana, fins al límit de penalitzar la resistència pacífica i passiva com a delicte d´atemptat a l´autoritat i alteració greu de l´ordre públic. Quina vergonya! Així, resultarà que fotre-li una trompada als ous a un policia serà considerat equivalent a seure enmig d´una vorera o d´un carrer, encara que hom estiga cantant Give peace a chance de John Lennon o repartint clavells vermells a la policia, mentre se´ls diu que són víctimes del sistema. La qüestió és atemorir a qualsevol o qualsevulla que vulga protestar en uns moments en què el PP se les veu vindre. Veuen que s´acosta l´aniversari del 15M i que les canallesques retallades que han estat perpetrant durant aquestos cent dies de manu militari no passaran desapercebudes, encara que les envolten amb el paper de l´herència rebuda o de l´estafa de la crisi.
Rajoy i la colla d´il·luminats i voltors que l´envolten estan disposats a prendre el carrer per les bones —amb la manipulació mediàtica— o per les dolentes —amb la repressió pura i dura, com abans ho van fer els seus paisans Fraga i Franco. Pensen que la majoria absolutista amb què compten els dóna patent de cors per a trepitjar una cosa tan elemental com és el dret a la protesta i a la manifestació. Es fan els gallets i els prepotents, cuirassats darrere la maquinària de l´estat que ara controlen, mentre es baixen els pantalons davant els desitjos insaciables dels poders econòmics i financers; amnistien els bandarres que vulguen blanquejar diners tèrbols, mentre pugen els impostos a les classes mitjanes i treballadores; amnistien els col·legues que han comés delictes fiscals o truquen judicis per salvar polítics corruptes; menyspreen els serveis públics amb retallades històriques i alhora obren la porta al càncer de les devoradores privatitzacions; i un llarg etcètera per a no dormir.
Fet i fet, la intenció del PP d´instaurar una dictadura policial a l´Estat espanyol li resultarà un bumerang inevitable més prompte que tard. Aquesta gota regalima encara més el got de la paciència col·lectiva i, amb tota certesa, seguirà despertant la consciència i la responsabilitat comuna de plantar-li cara a un govern i un partit que està provocant l´exacerbació ciutadana, malgrat la còmplice i covarda indiferència amb què els dirigents del PSOE estan afrontant el tema. Al cap i a la fi, de vegades, ni intenten dissimular que són els mateixos gossos amb diferents collars. I, si no, que parlen. O potser no els interessa?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)