Voro Torrijos i Tàrrega
Mai no s´havia vist una campanya tan desaforada contra la convocatòria d´una vaga general. El consens mediàtic i la manipulació informativa arriben a extrems indecents. El càncer del neoliberalisme fa metàstasi general i converteix els mitjans de desinformació en una mortal arma de destrucció mental. Ja no se´n salva ni l´apuntador. En aquests moments, resulta fàcil d´entendre la pressió exercida sobre mitjans com Público per a fer-lo desaparèixer del món periodístic en un panorama de domini absolut de les tesis monolítiques de pensament únic.
És cert que els sindicats majoritaris han perdut el nord durant els darrers anys i, en moltes ocasions, pot semblar que han deixat amb el cul a l´aire tota la gent que deien representar. Difícilment es pot entendre la passivitat i la resignació amb què van acceptar les darreres reformes en relació a la jubilació, per no anar-se´n més lluny. La continuada complicitat amb els diferents governs ha fet que el descrèdit davant la ciutadania siga una rèmora important si volen despertar del somni de la mamella institucional. No és fàcil d´oblidar la foto fixa de J. Fidalgo, màxim representant de CCOO durant la dècada dels 80, al costat del PP en la darrera campanya electoral. O la dels dirigents de la UGT amb Zapatero. O la poca implicació sindical en la dinàmica diària de la classe treballadora, quan han funcionat com a simples moderadors entre aquesta i la patronal, en compte de ser els representants directes dels interessos que teòricament haurien de defensar. Però tot això no és justificació per a deixar de secundar la propera vaga general.
No hem de permetre que la banca i les grans empreses se n´isquen amb la seua definitivament, amb el debilitament dels moviments sindicals, la reducció del ja tímid estat del benestar i la privatització de tots els serveis bàsics. No podem acceptar que les classes dominants aposten, com ha fet descaradament el senyor Roig, per un sistema econòmic i social com el xinés, amb la reducció al màxim exponent dels drets laborals i socials. Resulta un despropòsit la visió tan extremista de l´actual ministre de treball –o hauríem de dir d´acomiadament– del PP, que no dubtaria a enviar a l´altra punta del planeta la pròpia mare per tal de justificar les seues enverinades declaracions sobre la mentalització a què s´han d´anar acostumant les persones aturades en relació a la mobilitat en el treball.
Tot aquest estat de coses ha de canviar. El nou moviment social encapçalat arran del 15M i la necessitat de trencar amb l´estafa que s´amaga davall la terrorífica crisi inventada ha de fer nodrir un sindicalisme més democràtic i participatiu, immune al pessebrisme i la claudicació. Un altre sindicalisme que lluite per una societat justa i equitativa en el marc d´una democràcia econòmica que deixe inoperant el neoliberalisme sanguinolent actual. Haurem de fer tots els possibles per a què el proper 29 de març no siga el final de res sinó el principi de tot. La revolta ens espera, i de motius, en sobren més que mai.
Els Verds del País Valencià
És cert que els sindicats majoritaris han perdut el nord durant els darrers anys i, en moltes ocasions, pot semblar que han deixat amb el cul a l´aire tota la gent que deien representar. Difícilment es pot entendre la passivitat i la resignació amb què van acceptar les darreres reformes en relació a la jubilació, per no anar-se´n més lluny. La continuada complicitat amb els diferents governs ha fet que el descrèdit davant la ciutadania siga una rèmora important si volen despertar del somni de la mamella institucional. No és fàcil d´oblidar la foto fixa de J. Fidalgo, màxim representant de CCOO durant la dècada dels 80, al costat del PP en la darrera campanya electoral. O la dels dirigents de la UGT amb Zapatero. O la poca implicació sindical en la dinàmica diària de la classe treballadora, quan han funcionat com a simples moderadors entre aquesta i la patronal, en compte de ser els representants directes dels interessos que teòricament haurien de defensar. Però tot això no és justificació per a deixar de secundar la propera vaga general.
No hem de permetre que la banca i les grans empreses se n´isquen amb la seua definitivament, amb el debilitament dels moviments sindicals, la reducció del ja tímid estat del benestar i la privatització de tots els serveis bàsics. No podem acceptar que les classes dominants aposten, com ha fet descaradament el senyor Roig, per un sistema econòmic i social com el xinés, amb la reducció al màxim exponent dels drets laborals i socials. Resulta un despropòsit la visió tan extremista de l´actual ministre de treball –o hauríem de dir d´acomiadament– del PP, que no dubtaria a enviar a l´altra punta del planeta la pròpia mare per tal de justificar les seues enverinades declaracions sobre la mentalització a què s´han d´anar acostumant les persones aturades en relació a la mobilitat en el treball.
Tot aquest estat de coses ha de canviar. El nou moviment social encapçalat arran del 15M i la necessitat de trencar amb l´estafa que s´amaga davall la terrorífica crisi inventada ha de fer nodrir un sindicalisme més democràtic i participatiu, immune al pessebrisme i la claudicació. Un altre sindicalisme que lluite per una societat justa i equitativa en el marc d´una democràcia econòmica que deixe inoperant el neoliberalisme sanguinolent actual. Haurem de fer tots els possibles per a què el proper 29 de març no siga el final de res sinó el principi de tot. La revolta ens espera, i de motius, en sobren més que mai.
Els Verds del País Valencià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada