GÜRTEL, MATAS I LA SÍNDROME D'ESTOCOLM

http://www.levante-emv.com/opinion/2010/04/30/gurtel-matas-i-sindrome-destocolm/700940.html

Les irregularitats que han comès alguns membres significatius del Partit Popular ens recorden les perpetrades al si del Partit Socialista en una època passada i gairebé oblidada. El PP, amb el cas Gürtel, es posa en un nivell similar amb aquell il·lícit finançament jutjat i condemnat en el cas Filesa, dut a terme pel PSOE. Cap dels dos partits esmentats han sabut, han pogut o han volgut controlar un fenomen que comença a ser costum en aquells que tenen al seu abast els diners públics. En el cas del PP, la teranyina de personatges presumptament enxampats ficant la mà —per activa o per passiva— en les butxaques col·lectives, arriba a tots els racons de les institucions, des del parlament espanyol, a l´autonòmic o a l´europeu; des d´alcaldies i presidències de diputació fins a persones de confiança, com ara Bárcenas, Correa o el Bigotes, puntes d´un immens iceberg mafiós.
I per acabar-ho d´adobar, entra en escena l´expresident balear. Amb aquest escac a Matas queda ben palés que l´apropiament indegut és el pa nostre de cada dia. I no només això: per a més inri, emboliquen amb aquest desvergonyit personatge a totes aquelles persones que treballen amb entitats bancàries com el Banc de València o Bancaixa, amb un aval econòmic per a la seua fiança. Tot un detall d´un altre expresident amic seu, el senyor Olivas, que posa en entredit la credibilitat d´aquestes institucions i que pot significar la gota que vessa el got per a una part de la seua clientela, que comença a tindre´n prou amb la utilització malbaratadora dels seus recursos.
El serial de les corrupcions promet moltes emocions i assegura un bon tiratge de rotatives. A més, fa possible que la classe política passe a significar per a la població de l´Estat espanyol un dels tres principals problemes en el llistat de les seues preocupacions quotidianes. D´ací a la desafecció política hi ha un camí molt curt. Tot apunta cap a un augment pel desinterés electoral. Però les coses no són mai com semblen. Al remat, en arribar les properes eleccions, el poder d´encantament de les urnes farà que la ciutadania se n´oblide i, per molt que la classe política haja regirat els estómacs de tothom, l´electorat tornarà a fer-se el cor fort, es taparà els nassos amb una mà i, amb l´altra, seguirà clavant la papereta per l´estreta escletxa que aquesta democràcia ofereix a la participació ciutadana.
Amb menys convicció però amb un persuasiu adoctrinament mediàtic, bàsicament bipartidista, una part important de l´electorat es tornarà a arrossegar cap als col·legis electorals encara que les candidatures dels dos partits que més recursos i esforços propagandístics inverteixen encapçalen les seues llistes amb una granera, una estàtua o un pitxer de flors. La qual cosa fa pensar en una mena de síndrome d´Estocolm que captiva l´enteniment d´una part de la ciutadania que ho perdona tot a determinats partits. Com una claca incansable i irreductible. Com la fidelitat infatigable al propi equip de tota la vida.
I si no, com s´explica l´obstinada lleialtat de la majoria de votants del País Valencià amb Camps, Fabra o Rita malgrat les seues amistats perilloses? Caldria que es votara més amb el cervell que amb les vísceres, que la política s´alliberara de les insensateses futbolístiques, teatrals o mediàtiques i que esdevinguera un millor reflex de la realitat, de la vida i de les necessitats de la ciutadania, abans de satisfer el deler i els interessos de les cada vegada més consolidades classes polítiques que perjudiquen la fràgil democràcia parlamentària actual.

Voro Torrijos
Els Verds del País Valencià

La caça del xoriço

Per fi, s´ha tornat a obrir la veda: la cacera del xoriço ha començat de bell nou. La funció està assegurada i els mitjans de comunicació tenen les escopetes preparades per a emprar-les a tort i a dret. El fenomen resulta d´una extensió que transgredeix els límits marcats fins ara. De sobte, les investigacions periodístiques i els tribunals apunten de manera irrefutable a tots els grans partits polítics. Sembla que la reguera de pólvora pot arribar a multitud de carcasses explosives, inesperades fa uns mesos. Des de València a Madrid, passant per Andalusia, Barcelona o Mallorca, els casos es multipliquen més que la collita de bolets d´enguany. I açò només és la punta d´un iceberg en un oceà immens de presumptes irregularitats.
Tothom n´és sospitós, segons l´opinió pública. La credibilitat de la classe política toca terra i sense paracaigudes. Recents enquestes ho acrediten. Però, no tots els partits són vistos amb el mateix prisma. Els que tenen poder a les institucions estatals, municipals o autonòmiques, tremolen, però no amb la mateixa intensitat. Se sap, també, que un acte d´apropiació de béns públics, de requalificació indeguda o de suborn, no produeix un efecte equivalent en totes les formacions polítiques. La dreta sempre n´ix millor parada. I, si no, observem la nostra comunitat –o hauríem de dir «comoditat»– valenciana, on, amb tot el que està plovent, el cas Gürtel podria passar desapercebut en uns futurs comicis electorals. Quina vergonya!.
O siga, que si aconseguim fer president de la presó de Picassent qui tothom sap, seria com fugir de foc i caure a les brases de l´actual alcaldessa de València. Si això és així, bona nit cresol!. Però tot apunta en aquesta direcció i, si no, mirem la impunitat amb què ha anat campant el temporal el pocavergonya de Berlusconi. Un personatge que ha sabut aprofitar tots els ressorts del poder polític i mediàtic per seguir al davant de la política italiana. Pam amunt o pam avall, com ací, on la servicial Canal 9 supera sense cap mena de dubte els millors temps de Goebbels.
Al País Valencià, molta gent pensa que ens ho hem guanyat en escreix. I de responsables n´hi ha: els primers, els dirigents del PSOE, que continuen afonant un partit que durant la transició aconseguí aglutinar una xarxa social incontestable a les urnes, però que es va emborratxar de poder fins que va caure més marejat que un allioli als peus d´una dreta molt millor estructurada, que supera els límits electorals aconseguits, any rere any.
O què dir dels continus espectacles oferts pels sectors de la futura esquerra extraparlamentària? Doncs, més del mateix. De fet, la davallada ja va començar amb la catàstrofe anunciada del Compromís. Per cert, un desastre planificat i desitjat per un bloc més que per un altre, encara que per ser políticament correcte hauria d´apel·lar a la responsabilitat compartida. Perquè, si una part no vol, segurament, dues no discuteixen.
I com que he d´agranar cap a dins, voldria pensar que, de resultes de tot aquest merder polític, una part significativa de la ciutadania hauria d´apropar-se a altres formacions polítiques, com per exemple Els Verds: una alternativa amb un creixement continuat a tota Europa, encara que incipient a la nostra contornada; una opció amb un espai polític immens, que tard o prompte es transformarà en espai electoral suficient per poder contribuir a redreçar el desgavell mediambiental, econòmic i social actual. Que bona falta fa!

Voro Torrijos i Tàrrega

Els Verds del País Valencià